Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘deures’

Però el nen ha d’entendre que a casa té també uns deures. I que,  com a ciutadà té també unes obligacions.

Un dia vaig repartir a la classe una circular pels pares. Els informava d’uns xerrades per a pares i mares. Veig una noia que llegeix  el full i el llença: “Es que als meus pares no els interessa!”

“Deixa que ho decideixin ells!” – jo que li dic- “La circular va adreçada a ells i tu has de respectar el seu dret a rebre la informació!”

 No és bo que nens i joves creixin sentint-se dipositaris de molts drets, però que pensin que no tenen cap obligació.

La societat els dóna moltes coses, però els marca també el dret d’estudiar fins als setze anys, com a mínim. Com a ciutadans han de ser respectuosos amb el seu entorn.

Com a fills, tenen uns drets, però han de posar quelcom de part seva: una participació raonable i proporcional en les tasques domèstiques; han d’entendre que la relació amb els pares es basa en el respecte mutu i en l’equilibri i que no es pot només demanar, sinó que cal també donar:  amor i comprensió, sí, i ajuda i col·laboració també.

És l’equilibri del qual ja hem parlat. Una persona no pot créixer només pensant que ha de rebre, que els  pares,  els mestres, la societat ha de fer coses per a ells.

 Quan pensem en “ el nostre fill” és bo que el veiem també com “una altra persona”, com un ésser humà que ha de trobar el seu lloc a casa i al món. És el nostre fill, i de petit depèn en tot de nosaltres. Però s’anirà fent gran i seguirà sent el nostre fill, però també serà germà dels seus germans, veí dels seus veïns, company dels seus companys, alumne d’una escola, membre d’una associació, habitant d’un poble o ciutat, ciutadà d’un país i del món.

Deixarà de ser només “ el nostre fill” per a passar a tenir molts més papers. I en tots ells se li demanarà que  assumeixi els seus deures.

És clau de no mirar el nostre fill només com a receptor. Com una persona que rebrà el nostre amor, la nostra dedicació, les nostres atencions i… els nostres diners. Cal veure’l com a partícep, com a membre actiu i  “ emissor” del grup humà  de casa, i també de tots els altres grups humans i socials dels que formarà part.

 Els primers beneficiats si ho fem així en seran els mateixos fills. Perquè si perceben que han vingut al món només a ser receptors de drets, només a esperar que els altres , començant pels pares, facin per ells tard o d’hora es clavaran la patacada. Els segons beneficiats en serem els propis pares: la convivència amb ells serà molt més fàcil i planera si entenen que a més de drets tenen deures, que cal que ells facin també per als altres, per als de casa i per als de fora.

 Des de petit hem d’acostumar-los a tenir certes responsabilitats. És bo que senti que els altres també el necessiten; que cal la seva aportació, a casa i fora de casa. Que se senti element actiu per a què les coses vagin bé, per a què es mantinguin o millorin. És bo que puguin aportar les seves opinions i que se’ls valori el que fan.

Hi ha qui pensa que el nen només ha de jugar i passar-s’ho bé, i que ja vindrà el moment d’assumir responsabilitats i de tenir obligacions. Però això, com tot, no es pot aprendre de cop. És imprescindible aprendre poc a poc i començar des de petits. A cada edat en la mesura corresponent i proporcionada.  

Eduquem-los en l’equilibri entre drets i deures. Ensenyem-los a saber rebre, però també a saber donar. Que entenguin que el punt just entre donar i rebre és el que els permetrà ser persones felices,  a més d’uns bons ciutadans.

 Aquesta és la base del civisme!

Read Full Post »