Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘General’ Category

Quan era petit a casa meva venien les visites el dia del sant del pare o de la mare. Es preparava alguna cosa per a oferir, o bé compraven pastissets i pastes seques a cal pastisser,  i al llarg de la tarda venien  parents, coneguts, algun company de feina del meu pare a felicitar-li el sant.

El dia del sant dels fills, es celebrava, sí, rebíem uns regals i potser podíem escollir el postra de dinar: la cosa oscil·lava entre flam o una mena mouse de xocolata, que tenia molts requesta entre els germans.

Però les visites, l’equivalent del que ara en diem “festa  d’aniversari” es feia pel sant del pare i de la mare.

Hi havia dues diferències, es celebrava el sant en lloc de l’aniversari, i es feia pel dia dels pares enlloc de pels fills.

Hi havia diverses raons: la primera que en certs ambients l’aniversari es considerava menys important: havies nascut el dia que havies nascut, era un atzar, en canvi el sant corresponia al dia del nom escollit pels pares, era el teu nom, i tenia també més connotacions religioses, i això es tenia en compte en el sí d’una família practicant com era la meva.

L’altra raó, era que d’una manera inconscient, subliminal, no escrita, els pares eren les persones més importants de la casa, els que marcaven la pauta, els que es mereixien més respecte, i  per això era el seu dia el que es celebrava.

Nosaltres, a més, érem molts germans i si es celebrava el sant o l’aniversari d’un , perquè no de l’altre? I ens hauríem vist en la tessitura d’haver de celebrar 8 dies a l’any! Potser hagués estat un gra massa! En canvi els pares en són dos,  dos dies a l’any d celebració no embafen!

 Antigament la manera de seure a taula era un indicador de la jerarquia de la casa: no tothom podia seure on volia, hi havia el lloc del pare i el de la mare, i potser  el lloc de l’avi i el de l’àvia, i els nens seien on els deien. Algú dels grans actuava de cap de taula, més o menys, indicava quan es començava a menjar, i quan es donava l’àpat per acabat, moment a partir del qual els nens estaven autoritzats a “anar a jugar”. A l’hora d’intervenir en les converses hi havia també unes certes jerarquies: quan els grans parlaven els nens no podien interrompre. Aquests podien intervenir, sí, però se suposava que primer havien d’escoltar, i esperar  que els arriés el torn per intervenir.

Quan es servia el menjar, probablement es començava pels més grans, i es considerava de bona educació esperar a menjar fins que tothom estigués servit.

 Si  ens parem a pensar, tot era a l’inrevés de com es fa ara a moltes cases. Els nens s’asseuen on volen, i si s’encapritxen d’un lloc, o no els agrada el que els han assignat els adults li cediran el lloc ( “Pobret!, li ve de gust de seure aquí! A mi no em costa res de canviar!”). Els nens probablement seran els primers en ser servits, i fins i tot no esperaran pas que els altres tinguin el menjar al plat ( “per què fer-lo esperar? Pobret! No veus que té gana!”).

Els menuts no tindran cap recel d’interrompre als grans, i segurament seran els adults que demanaran silenci quan el nen vulgui dir alguna cosa ( “calla, mira que diu el nen!” )

Si no li agrada el que hi ha de dinar, potser li farem una cosa especial, i per descomptat quan ell estigui tip, si li ve de gust  s’aixecarà de taula, sense dir res a ningú, ni demanar cap mena de permís.

 Ell es el centre de la casa; els altres estan permanentment atents per tal de satisfer els seus desitjos; tots estan pendents d’ell: és a qui primer saluden quan es troben dues famílies que es visiten ( “hola rei! Quina roba més maca que portes! Que gran que t’has fet!”). Ell no ha d’estar pendent de ningú, ni preocupar-se pels altres.

 Si algun adult té una cosa que a ell li ve de gust ( un caramel, un tros de xocolata, un petit trencaclosques….) de tenir, pobre de l’adult que no li doni : “que no veus que el vol? Mira que fer-lo plorar!”.

Vaja que els seus desitjos són ordres i la seva voluntat llei!

 Certament no és així sempre. Fins i tot no és així massa sovint. Però us asseguro que aquest model de nen o de nena que és el  centre del món, del seu món domèstic, es dóna més del que caldria. Aquests nens reben un missatge sostingut que ells són les persones més importants de casa. Saben que no els portaran la contrària, i pobre del qui ho faci perquè el menut contraatacarà amb una  enrabiada sonora, que ràpidament li comportarà aliats ( “ no facis plorar el nen!”).

 Són nens que s’acostumen a  “cosa vull,  cosa tinc!”. I al cap de cinc minuts ja me cansat d’aquesta cosa i en demanarem una altra. No se’ls pot fer esperar, perquè ningí els ha dit que ells també han d’esperar als altres. No han de pensar en ningú perquè els han fet veure que són els altres els que pensen en ells. No cal que s’esforcin a fer res, perquè ja ho faran els altres per satisfer-los.

 I no és cosa només dels pares. Són sovint parents, veïns, amics,… la societat en general la que fa dels nens el centre del món. Solem tendir a tractar els fills dels altres d’aquesta manera: no li negarem un caramel a un nen que ens el demana!

Antigament, un nen no hauria ni gosat demanar un caramel , perquè ja sabia , des de sempre, que no havia de demanar ni de voler allò que no era seu.

 Els pares i mares hem de tenir clar que la nostra societat “pateix” aquesta mena de paidocentrisme, perquè els nostres fills en poden ser víctimes.

Aquesta és la paraula: viíctimes!

El fet que nosaltres o la gent els tracti tan bé, els acostumi a ser “els reis” de la csa no els és bo. Tard o d’hora en patiran les conseqüències. Un nen de dos anys que ho vol tot pot fer una certa gràcia, però aquest nen als quinze anys, volent anaar només a la seva, intentant perllongar el paper de persona a qui tothom ha de satisfer i a no pensar en ningú més que en ell no en fa cap de gràcia. Es torna en aquell adolescent insoportable, i infeliç, i el món que de petit li ho consentia tot, ara se li haurà girat en contra seu: “com és possible que ara hagin deixat de considerar-me “el rei”? de petit em tractaven com si ho fos i m’ho havia arribat a creure!”.

Read Full Post »

Per què hi ha joves que tenint-ho tot se senten infeliços?

Per què hi ha joves que no se senten valorats?

Per què alguns arriben a voler fer destrosses pel gust de destrossar?

Perquè alguns pares veuen que els seus fills només demanen?

 Com és que alguns pares pensen que com menys temps hagin d’aguantar els fills, millor?

 A què es deu que molta gent cregui que el conflicte generacional va creixent a mesura que passen els anys?

 No sé totes les respostes però parlarem d’una causa que hi influeix força:

Alguns nens i joves no se senten útils! No se senten valorats!

A casa no són necessaris, ni és imprescindible la seva aportació. La societat només els valora  com a possibles consumidors:

Jove, compra això! Jove beu allò! Jove vesteix-te així! Jove vine a passar-t’ho bé allà!

 Però ningú valora les seves  possibilitats , ningú el valora com a persona, ningú necessita la seva opinió, la seva ajuda, la seva col·laboració…

 En altres societats , ( i a casa nostra anys enrere sobre tot al món rural), els nens són necessaris: per  tenir cura dels germans, a portar menjar a les gallines, per treure o tancar les vaques, per anar a collir o regar les verdures de l’hort, …

 Tots necessitem sentir-nos útils! Molta gent ha comprovat que és més satisfactori donar que rebre! Quan fas alguna cosa pels altres sents que ets necessari, que ets útil per algú.

Sabeu que hi ha cua de voluntaris que ven de tots els racons del món a Calcuta a la fundació de la mare Teresa? Hi van perquè volen sentir-se útils. Però a la fundació n’hi arriben tants que gairebé no troben feina per a ells. Des de la fundació volen també ajudar als voluntaris a poder assolir el seu anhel de sentir-se útils i organitzen torns pels voluntaris per fer companyia a malalts. Totes dues parts assoleixen el seu objectiu de sentir-se útils: els de la fundació ( que de fet ja s’hi senten i en són!) ajuden als voluntaris donant-los l’oportunitat de sentir que poden ajudar!

Sense anar tan lluny, alguns metges recomanen tenir cura d’algun animal per superar una depressió.

Quan les persones ens fem grans, una de les coses que més ens dolen és pensar que ja ningú ens necessita, que no podem ajudar ningú.

 I amb els nens passa el mateix. És important que vegin que poden fer coses i que les facin, que participin de les converses de casa, que hi siguin quan parleu de si passareu les vacances aquí o allà,  que puguin dir la seva  si s’ha de canviar la nevera o el televisor  o  bé si cal  dur el DVD  a arreglar. Segurament si es tracta d’informàtica demanar-los ajuts serà imprescindible, perquè els nens sovint ens donen vint voltes amb aquestes tecnologies.

 Els pares i mares tendim a pensar que hem de fer molt pels fills, però també és bo que ens plantegem que el fill és una altra persona de casa i que  podem compartir amb ell el dia a dia: cal que tinguin responsabilitats  en les feines de casa, però també és bo que se sentin útils des del punt de vista humà: que  vegin la seva presència o el seu bon  humor ens alegren el dia, que no només ells demanen ajuda, sinó que també nosaltres a vegades  els demanem ajut, comprensió o la seva opinió..

 Si aconseguim de crear a casa un clima on els fills se sentin útils i valorats, on vegin que poden rebre dels pares però també poden donar ben segur que la seva personalitat es veurà enfortida i la nostra relació amb ells  tendirà cap un equilibri  que ens evitarà l’estira i arronsa permanent i ens farà sentir molt millor a tots.

Read Full Post »

 

Les relacions humanes són, sobretot, un intercanvi de sentiments, d’emocions. Cada vegada es parla més que allò que diem té molt poca importància si ho com parem amb com ho diem. El to, la posició del cap, l’expressió de la cara, de les mans, i fins i tot del cos, pesen més.

 I els nens són innocents, sí. Però són humans. I saben llegir tot aquest llenguatge no verbal. I el fet que  siguin innocents i tinguin fantasia no els impedeix veure la realitat. No se’ls escapa res: si nosaltres estem de mal humor però intentem posar bona cara ells noten que passa alguna cosa. I si un dia pare i mare hem tingut uns petita discussió ells capten la tensió. O si tenim un dia especialment feliç i ens sentim pletòrics també ho copsaran.

 Cal que ho tinguem clar i, donat que amagar-los totalment els nostres sentiments és impossible és bo  mostrar-nos tal com som i no hem de sentir-nos culpables si un dia estem tristos i no estem en plena forma. Els pares i sobretot les mares no ens hem d’exigir ser uns pares deu :  també    tenim dret a tenir un mal dia, i es bo compartir amb ells els nostres sentiments, fins i tot quan tenim un mal moment.

I si el nen veu que amb la seva alegria, amb la seva mirada o amb el seu somrís ens alegren l’ànim se sentirà útil, i ens sentirem molt més propers.

 Però si amagar-los els sentiments no és bo, és greu enganyar-los deliberadament.

Ja sabem que a vegades hem de protegir els nens i que els amaguem certes coses, sobretot aquelles que no pot entendre. No té sentit explicar a un nen petit que hem de pagar la hipoteca i com hem hagut de canviar d’imprevist la nevera i la rentadora ens costa arribar a final de mes, però sí tindrà sentit explicar-los que hem d’esperar a comprar les sabates noves, o que les colònies que vol fer són massa cares.

I sobretot el nen és molt sensible a l’engany personal. Potser no dirà res, però li doldrà que no li diguem la veritat quan ens pregunti si demà l’anirem a buscar a escola o perquè no hem pogut anar a veure’l quan va cantar amb la coral o va actuar a la festa de l’esplai.

Diuen que el primer desengany important es té quan  de nens descobrim que el pare o la mare ens han enganyat. A vegades l’engany  es fa amb bona intenció, per evitar un disgust o un patiment.

Per descomptat no sempre els ho hem d’explicar tot, ni del tot. Però és bo que notin que els tenim confiança, que compartim amb ells els bons sentiments, els bons moments, però també les preocupacions. No totes ni del tot, perquè potser no ho poden entendre. Ells saben que tenen dies millors i moments dolents. Que a vegades estan molt contents i a vegades ploren per un disgust. Si veuen que nosaltres també “ som com ells” i que també tenim problemes, i que potser ens poden animar o consolar,  com a mínim amb la seva alegria i la seva innocència, ens sentirem més pròxims uns i altres.

 Tractem-los com a persones que estimem i que ens estimen. La veritat per davant, i no ens sàpiga greu mostrar-los a vegades les nostres debilitats i deixar-nos ajudar per ells.

 Si els donem l’oportunitat el seu grau de maduresa sovint ens sorprendrà.

Read Full Post »

La innocència és una de les qualitats que més ens agraden dels nens.   El nen no desconfia, no sospita, creu el que li diem, té una fe entregada en els seus pares.

La mirada dels nens petits és clara, directa, franca. No pressuposen res, no prejutgen.

Fixeu-vos com miren els nens. Als grans ens resulta incòmode creuar la mirada  i sostenir-la amb un desconegut. Si algú ens mira més de cinc segons ja pensem “què vol aquest?” Els grans pressuposem, prejutgem, desconfiem… els nens no, per això un nen pot mirar-nos llargament als ulls i no ens fa sentir incòmodes.

La infantesa és també l’edat de la fantasia i de la imaginació. Quatre cadires posades en rengle són un tren, i si poses els braços en creu ets un avió. Els agrada jugar que són una fada, un superheroi , un pirata o un explorador de l’espai. També els agrada jugar que fan de mestre, que fan de mare o pare de les nines… És el joc simbòlic tant important pel desenvolupament de la seva personalitat.

Tanmateix a vegades és diu que els nens són cruels. A vegades els mestres ens podem trobar que  els companys de classe poden riure’s d’un altre, de les seves debilitats, del seu aspecte… i ens podem quedar sorpresos de com poden ser tan poc sensibles.

Com poden ser tan cruels? Com no es posen a la pell de l’altre? I cal fer una tasca de sensibilització, fer l’exercici de posar-se a la pell de l’altre.

Podríem dir que el nen té els sentiments en estat pur, en estat primari, i de la mateixa manera que pot ser molt innocent, pot també ser molt insensible.

Més o menys cada any a l’institut hem de tallar certs jocs que es poden de moda, sempre entre els més petits: els de primer d’ESO ( 12 anys) . Un bon dia comencen a jugar a no se sap ben bé què, que consisteix en anar passant la pilota i a qui li cau els altres li han de clavar clatellots. Ràpidament bé la intervenció del professor:

A què jugueu?

A  tal cosa!   ( El joc es veu que té nom i tot, però cada any és diferent)

Però com pot ser un joc que consisteix en pegar a algú?

No , és de broma, i ja hi jugàvem a l’escola! El joc és així!

Doncs aquest joc està prohibit! No es pot jugar a qualsevol joc!

Cal fer-los veure que el joc és “estúpid” i perillós i que per tant no l’han de fer. I ho entenen força. Potser alguns intentaran jugar-hi un altre dia. Però aviat quedarà oblidat. Com que el fenomen ha passat gairebé cada any, jo m’arribo a preguntar quin component de violència deu haver dina la persona, que de tant en tant surt a la superfície? Per què ells “riuen” i sembla que “s’aprofiten” de pegar a un company. Alguns peguen fluix, però la cosa pot pujar de to, i si algun ja ha rebut, pot ser que a la propera piqui més fort.

També a vegades podem quedar sobtats veient com uns nens torturen un animaló: tallen la cua a la sasrgantana, cremen una formiga amb una lupa…

No són tots. N’hi ha  de molt sensibles, que s’encaren amb els que peguen o els que fan mal a un animalò. Alguns pateixen fins i tot per una formiga que han trepitjat.

Els nens són innocents, sí, però també cal ajudar-los a créixer. També els sentiments i la sensibilitat s’eduquen i s’aprenen. Si nosaltres som bruscos i insensibles  ells potser també ho seran. Si nosaltres ens burlem d’ells o d’altre gent  potser ells també ho faran.

No hem de partir de la base que tot els impulsos del nostre fill seran sempre nobles i altruistes. A vegades caldrà explicar-li allò que no està bé, i aprendre a posar-se al lloc dels altres.

Read Full Post »

Però el nen ha d’entendre que a casa té també uns deures. I que,  com a ciutadà té també unes obligacions.

Un dia vaig repartir a la classe una circular pels pares. Els informava d’uns xerrades per a pares i mares. Veig una noia que llegeix  el full i el llença: “Es que als meus pares no els interessa!”

“Deixa que ho decideixin ells!” – jo que li dic- “La circular va adreçada a ells i tu has de respectar el seu dret a rebre la informació!”

 No és bo que nens i joves creixin sentint-se dipositaris de molts drets, però que pensin que no tenen cap obligació.

La societat els dóna moltes coses, però els marca també el dret d’estudiar fins als setze anys, com a mínim. Com a ciutadans han de ser respectuosos amb el seu entorn.

Com a fills, tenen uns drets, però han de posar quelcom de part seva: una participació raonable i proporcional en les tasques domèstiques; han d’entendre que la relació amb els pares es basa en el respecte mutu i en l’equilibri i que no es pot només demanar, sinó que cal també donar:  amor i comprensió, sí, i ajuda i col·laboració també.

És l’equilibri del qual ja hem parlat. Una persona no pot créixer només pensant que ha de rebre, que els  pares,  els mestres, la societat ha de fer coses per a ells.

 Quan pensem en “ el nostre fill” és bo que el veiem també com “una altra persona”, com un ésser humà que ha de trobar el seu lloc a casa i al món. És el nostre fill, i de petit depèn en tot de nosaltres. Però s’anirà fent gran i seguirà sent el nostre fill, però també serà germà dels seus germans, veí dels seus veïns, company dels seus companys, alumne d’una escola, membre d’una associació, habitant d’un poble o ciutat, ciutadà d’un país i del món.

Deixarà de ser només “ el nostre fill” per a passar a tenir molts més papers. I en tots ells se li demanarà que  assumeixi els seus deures.

És clau de no mirar el nostre fill només com a receptor. Com una persona que rebrà el nostre amor, la nostra dedicació, les nostres atencions i… els nostres diners. Cal veure’l com a partícep, com a membre actiu i  “ emissor” del grup humà  de casa, i també de tots els altres grups humans i socials dels que formarà part.

 Els primers beneficiats si ho fem així en seran els mateixos fills. Perquè si perceben que han vingut al món només a ser receptors de drets, només a esperar que els altres , començant pels pares, facin per ells tard o d’hora es clavaran la patacada. Els segons beneficiats en serem els propis pares: la convivència amb ells serà molt més fàcil i planera si entenen que a més de drets tenen deures, que cal que ells facin també per als altres, per als de casa i per als de fora.

 Des de petit hem d’acostumar-los a tenir certes responsabilitats. És bo que senti que els altres també el necessiten; que cal la seva aportació, a casa i fora de casa. Que se senti element actiu per a què les coses vagin bé, per a què es mantinguin o millorin. És bo que puguin aportar les seves opinions i que se’ls valori el que fan.

Hi ha qui pensa que el nen només ha de jugar i passar-s’ho bé, i que ja vindrà el moment d’assumir responsabilitats i de tenir obligacions. Però això, com tot, no es pot aprendre de cop. És imprescindible aprendre poc a poc i començar des de petits. A cada edat en la mesura corresponent i proporcionada.  

Eduquem-los en l’equilibri entre drets i deures. Ensenyem-los a saber rebre, però també a saber donar. Que entenguin que el punt just entre donar i rebre és el que els permetrà ser persones felices,  a més d’uns bons ciutadans.

 Aquesta és la base del civisme!

Read Full Post »

« Newer Posts