Els homes, els pares, ja fem allò que cal fer?

Saps quins dies s’ha d’endur el teu fill l’equip de piscina? Saps si queda sabó per a la rentadora?

 Aquestes són algunes de les preguntes que feia  la Generalitat, al 2006,  en la campanya  per mentalitzar els homes que cal compartir les responsabilitats de casa.

Anem a  fer un examen ràpid. Deu preguntes, pels homes i per les dones, per les mares i pels pares. A veure si  treus un deu!

Saps la resposta d’aquestes preguntes sobre la casa?

1-      Què es planxa a més temperatura, la seda o el cotó?

2-      Quants minuts s’ha de fer bullir l’arròs amb oli?

3-      Quant costa un litre de llet?

4-      Amb quin producte es netegen els banys de casa teva?

5-      On compreu a casa el pernil o els embotits?

 Molt bé, si has superat el primer test, anem pel segon. Bé, en el cas que tinguis fills  o filles menors de 18 anys .

1- Quin curs estudien els teus fills o filles?

2-      Saps el nom del tutor del teu fill a l’escola?

3-      Quin és l’últim calçat que ha comprat o heu comprat pel teu fill?

4-      Saps el nom de tres amics o amigues actuals del teu fill?

5-      Quin llibre està llegint ara el teu fill o filla?

 Has tret un deu? Molt bé, tampoc era tan difícil!

Les dones de promig dediquen més de quatre hores diàries a la casa i els fills i els homes  una i mitja.  Cert que cada casa és diferent, i que potser per qüestions de feina algú té menys temps, o  ha de viatjar molt. Però segur que sovint els homes ens repengem i deixem que  ella  s’ocupi de tot, o com a mínim de moltes més coses que no pas nosaltres. Alguns ajuden quan els demanen que recullin la cuina  o vagin a comprar 100 grams de pernil. I no, com ja hem dit, no es tracta  d’ajudar o fer el que ens demanen. Es tracta de compartir la responsabilitat, d’implicar-se, de creure que també és cosa nostra que a casa hi hagi sabó, o que els nens tinguin la roba neta.

La societat està avançant a bon pas cap a la igualtat entre homes i dones en molts aspectes. La societat avança també en molts altres aspectes: s’han superat en bona part els perjudicis racistes  de segles i de dècades  passades. Els drets humans es van obrint camí, amb dificultat, però una passa darrere l’altra. Poc a poc anem prenent consciència envers la necessitat de respectar el medi ambient.

La societat evoluciona, i aquesta evolució  capgira, en una o dues generacions, el rol de l’home i el de la dona. I els canvis tan ràpids són difícils d’assimilar. Per això hi ha qui diu que molts  homes voldríem un model de dona que ja no existeix i que moltes dones voldrien un model d’home que encara no existeix.

I el rol de cadascú a cada parella, a cada relació es veu condicionat per aquesta evolució social, però és a l’àmbit privat i particular de cada casa om es concreta i es defineix. Per tant la tendència social cap a la igualtat de drets, de deures, i de responsabilitats dins i fora de casa entre homes i dones, té a cada casa la seva pròpia concreció.

I el model que cada parella segueix, més o menys parlat, més o menys condicionat per inèrcies pretèrites, també condiciona, i molt, la forma de tractar els fills. L’educació com a nen o com a nena, el que s’espera de cadascú, el que es demana a cadascú, no pot restar al marge del rol que a cada casa tinguin pare i mare. No es pot pretendre que el fill i la filla estiguin en pla d’igualtat en les tasques de casa  i com a pare donar la imatge que ja ho faran tot els altres. Bé, és pot pretendre, però és un missatge incoherent i per tant una font de problemes per la convivència futura.

Els homes ens hem de posar al dia. No ho hem de fer des d’una posició a la defensiva. Alguns pensen que tenen molt a perdre si poc a poc s’impliquen per un igual amb la casa o amb els fills. I és ben a l’inrevés: tal com va la societat,  és quedant-se a nivells de temps passats com ens sentirem fora de joc, des d’on veurem que els fills o la parella  no ens entenen .

També podríem fer un apunt sobre el que pot passar a vegades amb els fills grans.

En algunes cases els homes fan poc, sí, però els fills o filles encara fan menys.

Una veïna em deia que la seva filla de 27 anys no es recull ni la roba bruta!

Homes i dones hem de compartir, cert, però els fills, en consonància amb  la seva edat, també intervenen en el repartiment

No és bo que la mare senti que el fill s’aprofita d’ella o que la filla pensi que la mare li ho ha de fer tot.

El noi o la noia no pot  arribar  al vespre de l’entrenament dir-li a la mare: per demà ho necessito tot net que tenim partit a primera hora!

I alguns ho fan  amb exigències! Com si la responsabilitat fos de la mare!

Si volem persones responsables comencem per casa. Que tingui cura de les seves coses: si s’ha de comprar un compàs, canviar uns pantalons, preparar el dinar per l’excursió , el fill no se’n pot desentendre i esperar que ho facin tot els pares!

És bàsic organitzar bé la convivència  a casa quan els fills es fan grans. Si no ho fem bé és quan molts pares pensen que els fills no marxen mai de casa. És natural: si només porten feina, despeses, i la relació amb els pares  es basa , sobretot, en rebre molt i donar poc, els pares volen que marxin. Però si les feines de casa es comparteixen realment, i quan els fills guanyen diners fins i tot es fan càrrec d’algunes despeses,  si ningú sent que l’altre s’aprofita d’ell i els uns ens interessem pels altres, i els altres pels uns, els fills grans a casa no han de ser necessàriament una nosa.

No és bo, ni és just, que en algunes cases els nois o les noies mantinguin envers la seva mare una  exigència que no voldran per ells en el futur.

Fem tots plegats un pas endavant! Parlem-ho clar. Sense prejudicis, sense retrets, mirant el futur i organitzant les coses d’una forma  que sigui satisfactòria per a tothom.

Read Full Post »

Presentacions de “Com prevenir el fracàs escolar”

El llibre de Ramon Casals Com prevenir el fracàs escolar des de casa serà presentat a l’Abacus de Sant Cugat i a l’Abacus de Barcelona. A Sant Cugat la presentació és el dia 31 de març de 2011 a les 19 hores.

A Barcelona la presentació serà:

Dia: dijous, 7 d’abril
Hora: 19 h
Lloc: Llibreria Abacus Balmes
Adreça: Balmes, 163 Barcelona

Read Full Post »

Ramon Casals: “El que es viu a l’escola està força influenciat pel que es viu a casa”

El professor Ramon Casals acaba de publicar el llibre Prevenir el fracàs escolar des de casa (Editorial Graó, 2011), basat en centenars d’enquestes, estudis i treballs de camps realitzats en desenes d’instituts catalans durant el curs 2007-2008. 

Per què aquest llibre?

El que es viu a l’escola està força influenciat pel que es viu a casa. Vaig fer un estudi el curs 07/08 per intentar quantificar aquesta influència. Vam enquestar més de 1000 alumnes de 12 i 15 anys i un miler de mares i pares. A través de l’enquesta vam quantificar certs aspectes de la vida a casa, i veure si influïen en la vida escolar.
La resposta és que influeixen, i molt. Només un exemple: els alumnes que participen més en les tasques domèstiques tenen una actitud més positiva per a l’estudi i treuen millors notes!

El llibre intenta explicar l’estudi i les línies d’actuació i de convivència a casa que ajuden a millorar la vida escolar.

El fracàs escolar té solució? De què depèn? Qui ho pot solucionar?

El fracàs escolar depèn de moltes coses. El llibre marca unes pautes en la convivència a casa que ajuden a millorar en els estudis i per tant que ajuden a reduir el fracàs escolar.

En quins països n’hi ha més? Per què?

A Catalunya hi ha un 30% d’alumnes que no acaben o no aproven l’ESO. És un percentatge important, i està entre els països d’Europa més elevats.

On has fet la recerca? Com? Durant quant de temps?

Hem fet la recerca a uns 25 centres de tot catalunya durant un any.

És un llibre útil per als professors? I per als estudiants?

El llibre va adreçat principalment a mares i pares però també als alumnes. De fet el darrer capítol es diu ” 45 idees per a l’estudiant” i ve a ser un compendi de tècniques i hàbits d’estudi.

Read Full Post »

Els nens han d’ajudar a casa?

Per estrany que sembli, la resposta és no!

Què vol dir ajudar? Ajudes a una persona que ha de fer una feina, que té alguna cosa al seu càrrec i tu fas part de la feina que ella ha de fer.

Quan ajudem a algú partim de la base que és a l’altre a qui li correspon fer la tasca en qüestió. Ell o ella l’ha de fer, li correspon, però com que potser té massa feina, o tal vegada té poc temps, o nosaltres som molt generosos li fem una part de la feina que l’altre ha de fer. Lògicament si l’ajudem esperem que ens doni les gràcies. En certa manera nosaltres l’hem ajudat i l’altre “ens en deu una”.

I no és pas això. Al menys no és com jo ho entenc, ni com són les coses ara i aquí.

Al segle XXI , i com a mínim a l’àrea on ens movem, tu i jo, amic-amiga lectora, les coses ja no són així.

O com a mínim ja no són així d’entrada, i per suposat!

La dona s’ha incorporat al món del treball de forma molt significativa. D’acord que hi ha moltes cases on només treballa  ( fora de casa!) l’home. Però també hi ha molts cases on no treballa ningú, perquè potser tots dos ja són pensionistes.

I els nens?  On queden els nens en aquest equilibri canviant de repartiment de rols entre home i dona?

Al meu parer els nens queden al mateix pla, en la mesura de les seves possibilitats. Evidentment el nadó o el nen d’un any queda encara al marge d’aquesta discussió.

Però el nen de dos anys ja no del tot.

Tot comença amb la idea prèvia que nosaltres ens fem. Si pensem que nosaltres ( i amb aquest nosaltres podem estar parlant  de mare i pare, però en alguns casos, només de la mare!) tenim la “obligació” de fer-ho tot al nostre fill, les coses aniran d’una manera. Si pensem que nosaltres hem de fer molt pel nostre fill però volem que podem arribar un dia a “compartir” a sentir que a casa convivim unes persones i que ningú és el “criat” o la “criada” de ningú, sinó que entre tots, i de forma organitzada fem les coses de casa, com més aviat comencem millor!

I, com dèiem, el nen de 2 anys pot acostumar-se a veure que la roba que es treu ( o li traiem!) queda tirada  a terra allà on cau, i nosaltres o altres persones ja la recullen  o a ajudar-nos a recollir-la    i a portar-la al cove de la roba bruta.

El nen de tres anys pot veure que després de jugar i deixar un escampall de fitxes, peces, nines , cotxes, robetes i fireta per tota la sala, algú “ja la recollirà”, o aprendre que les coses s’han d’endreçar.

I el de 4 anys ja pot ajudar a endreçar la compra: les patates aquí, la llet allà… Coses que estiguin al seu abast. No caiguem sempre en allò de “ m’estimo més fer-ho jo, que acabo abans”. Si els altres s’acostumen que algú s’estima més fer-ho ell, serà més difícil capgirar la tendència més endavant. O com a mínim ja saben com ho han de fer per no haver-ho de fer: fent-ho malament!

Nosaltres podem endreçar-ho tot i deixar un parell de coses per ell.

Després vindrà classificar la brossa: papers, plàstics… Més endavant parar i desparar taula, fer-se el llit…

Tot va arribant: estendre o plegar la roba, rentar plats o posar el rentaplats, endreçar l’habitació, anar a comprar ( a la botiga del costat, si n’hi ha!) o a treure les escombraries…

No es tracta que tot ho hagin de fer els nens! Però es tracta de pensar que poques coses hi ha que no pugui fer també un nen  o nena de 12 anys.

Fem un parèntesi: cada casa és  diferent!

En algunes cases pot funcionar el rol tradicional on la mare ho fa tot o gairebé tot. Si és una opció que a ella ja li va bé i la vol no hi ha res a dir. No hi ha res d’indigne en fer les feines domèstiques! Són necessàries, imprescindibles i bàsiques. Cal que algú les faci i els altres hem d’estar agraïts si algú les fa.

El que és indigne és que la mare ( o l’àvia!) faci gairebé totes les feines per inèrcia, perquè els altres s’hi arrepengen i per no buscar discussió, però no està pas contenta en aquest paper d’haver de fer-ho tot, no tenir “caps de setmana” ( per què dissabtes i diumenges no hi ha pas menys feina, potser n’hi ha fins i tot més si tothom s’apunta al dinar familiar i no fa res per ajudar!), i no poder tenir un mínim de temps “per ella” per fer altres coses, com sí que tenen altres persones de la casa.

També en algunes cases, part de la feina pot estar en mans de terceres persones: treballadores de la llar, mainaderes, professionals de la neteja…

Bé, si la cosa és així, la llista de feines a “compartir” entre els de casa serà més curta. Però segur que hi ha coses que cal fer, segur que hi ha coses a pensar i a decidir, a no ser que sigueu dels pocs que teniu “majordom” o “majordoma”, que llavors ja serien ells qui organitzarien les feines de casa. Però com que em penso que aquest cas és força minoritari, per no dir, residual, tornarem al cas on les coses de casa, o al menys una bona part d’elles les hem de fer els de casa.

Ja tenim clar que la paraula és compartir.

Ara anem a valorar com ho compartim. A vegades pretenem fer creure els nens que endreçar, o parar taula o passar l’escombra és divertit:

“Mira que bé! La forquilla aquí! La cullera allà! El gerro al mig!  Mira que bonic!”

Si funciona endavant. Però això només funcionarà el primer dia, perquè el nen el  segon dia veurà que no ho ´s divertit. És millor no pensar sempre que les coses han de ser divertides. Perquè és la veritat! Les coses no són , en la seva majoria, divertides! La feina és feina, i sovint esdevé monòtona i repetitiva! rentar plats no ho és de divertit!

Si pretenem pensar que les feines han de ser divertides segur que les trobarem avorrides! Però si pensem que simplement “són feines” que es fan, i es fan bé, perquè cal fer-les, perquè volem tenir la roba neta, menjar a casa o la bossa d’escombriaires buida periòdicament , llavors tampoc seran divertides, però de segur que les portarem millor. Perquè no hi esperem trobar diversió tampoc hi trobarem avorriment. Si pensem que les fem perquè necessitem fer-les després valorarem els resultats i el gust per la feina feta.

Valorem la feina, la nostra i la dels altres.

I cal no caure en dinàmiques enganyoses de dir que està bé el que no ho està. Si una cosa no està bé, caldrà que algú la torni a fer! Per tant procurem de fer-les bé a la primera. Cadascú les seves coses, en la mesura de les seves possibilitats, però fer-les bé, sense presses, i sense rondinar.

Aquest és un altre costum que cal oblidar: no s’hi val a rondinar quan toca parar taula! No s’hi val a dir que estic acabant la partida i que no puc venir! ( Bé, es poden deixar cinc minuts “de cortesia”, però no mitja hora i pròrrogues successives de 5 minuts!)

La feina s’ha de fer, ho tenim tots clar, i per tant la fem!

Si no s’hi val a rondinar, encara menys s’hi val jugar a “escapolir-se”, a buscar sempre excuses, subterfugis i pamplines per tal que sempre “estic acabant d’imprimir quelcom importantíssim” a l’hora de fer la nostra feina, o “ he de fer una trucada urgent i imprescindible a l’Oriol per poder preparar l’examen de demà,… què vols, que suspengui?”.

Ni rondinar ni escapolir-se! Si algun nens o nena ho fa ( i em sembla que potser sí que en trobaríem algun d’aquests!), la cosa s’arregla de seguida: no fent-li a ell quelcom que espera que li fem ( la roba neta i a punt pel partit de dissabte, per exemple) l’ajuda molt gràficament que tots depenem de tots i que si un no compleix la cosa no rutlla!

Read Full Post »

Com hem de reaccionar si en fan una de grossa?

A vegades el problema  no és el de sempre: que deixen la taula bruta quan mengen , que posen els peus al sofà, que la roba bruta a quedat sense recollir…

A vegades en fan alguna que no ens esperàvem. Ens quedem desconcertats, desorientats i fins i tot decebuts.

Uns pares em van explicar que el seu fills , de 7 i 9 anys i el fill d’uns amics  van afeccionar-se a fer còmics. Feien historietes , fins i tot les preparaven en forma de llibret i , una mica amb l’excusa per a tenir diners per comprar materials les venien, i és clar, qui les havia de comprar? Com sol passar les compraven els mateixos pares.

Al cap d’uns dies els 4 adults, estaven comentant que ja deurien portar recollida una quantitat respectable, i com que els diners havien sortit dels seus moneders, calculaven que deurien rondar els 30€. Endreçant l’habitació la mare troba una caixa que diu “diners còmics”. Dins hi havia més de 100€!

Com us podeu imaginar va resultar que els nens s’havien subvencionat per vies irregulars, és a dir, havien agafat diners dels pares!

Quan et passa això, la veritat és que et quedes de pedra. I el cap et comença a córrer: a veure si serà cleptòman? A veure si no em podré refiar d’ell? Com és possible que hagi fet això?…. I realment estem disgustats.

Podem dir que estem davant d’un fet greu. Que cal respondre  i actuar. Que no podem fer veure que no ha passat res.

Què és millor, esperar, posar-lo a prova, comptar els diners del moneder a veure si “l’enxampem” de nou, que en tornen a faltar? O dir-li-ho directament?

Mai hi ha veritats absolutes ni normes d’actuació universals. No seria partidari de posar-lo a prova. Posar a prova una persona sempre suposa manca de confiança per part teva. Tenim sospites molt raonades que ens ha agafat diners. Diguem-li directament.

Si la mentida i l’engany no és habitual en la vostra relació mútua amb el fill, de seguida sortirà, de seguida veureu que es posa nerviós i que us ho diu.

Per a mi aquest primer moment és clau: cal aconseguir que ens digui la veritat, i com diuen a les pel·lícules “tota la veritat”, o gairebé tota. Podem deixar algun detall, com per exemple si qui concretament va agafar els diners del moneder va ser ell , el germà o l’amic. Però si que és clau saber si ell ho sabia i si ho amagava.

Naturalment ell ha de percebre que estem molt disgustats. Estar més o menys enfadats ja dependrà del temperament de cadascú. Però ha de ser ben conscient que ha fet una cosa greu. I que ha encetat un camí que s’ha d’acabar de totes totes perquè no porta enlloc, bé, sí… porta a la pèrdua de confiança mútua.

Potser caldrà explicar-li que no és el mateix menjar-se una xocolatina del germà o un gelat del pare que agafar diners del moneder o del calaix. Que entengui que a casa, i a la societat hi ha àrees d’especial privacitat: la cartera, el bolso d’algú, les butxaques de la jaqueta, la correspondència.

És molt important que tinguem una bona reacció la primera vegada que ens trobem amb un fet d’aquests. La idea és: tothom pot tenir un mal moment, cal aprendre dels errors per tal que no es repeteixin.

El tema de la repetició és una altra cosa. Si això ens passa una vegada, el fill capta el nostre disgust, li expliquem i l’entén. Si ell està realment dolgut i penedit, si deixem les coses clares, probablement no es tornarà a repetir.  I si passa, ens tocarà armar-nos de valor i ser encara més estrictes. Però esperem que es pugui solucionar a la primera!

Hem parlat del cas que ens pren diners. El mateix podríem dir si algun cop s’escapa de casa, fa malbé alguna cosa important intencionadament, ….

És molt important que els pares siguem coherents. Recordo algun cas que als pares els feia gràcies les “malifetes” de la nena. Potser no eren coses greus, com intencionadament esmicolar un paquet de bolquers i escampar-lo per la casa… però els pares ho comentaven rient amb altres pares… i la nens ho sentia. Llavors s’entra en una pugna:

Els pares , estan enviant un missatge subliminal:

“tu, nena, has fet això per treure’ns de polleguera! Mira si és inútil el que fas, que fins i tot ho comentem rient!”

La nena pensa:

“què he de fer perquè us preocupeu per mi?, si això us dóna igual, ja veureu la pròxima vegada!”

Els problemes s’han d’afrontar de cara, i amb les persones a qui pertoca. S’ha de parlar de cara, obertament amb el fill afectat. Amb calma, amb seriositat. Però  en privat. L’altra gent, no n’ha de fer res. Com a mínim de moment, i encara menys davant d’ell!

Per on ens sortiran? No ho podem saber. Però és possible que alguna vegada ens posin a prova! I volen saber fins on ells poden arribar i com reaccionem nosaltres. Altres vegades en faran una de grossa moguts per la ignorància, la innocència o la incosciència.

Però quan ens passi hem d’actuar d’acord amb els nostres sentiments, i cadascú ha de trobar la seva manera.

Una altra cosa seria, ( esperem que no!) que a casa tothom menteix i enganys tan com pot, i grans i petits usen enganys i subterfugis per aconseguir el que volen i sortir-se amb la seva. Però això seria una altra història.

Read Full Post »

I si se’ns acaba la paciència?

A vegades els nens ens acaben la paciència! Estem cansats de repetir les coses, estem tips d’ensopegar al menjador amb el patinet que no ha endreçat, farts  de netejar la taula i haver de fregar el terra quan acaba de menjar perquè  és un potiner, d’haver de cridar el vidrier perquè un altre cop ha estat xutant la pilota a l’habitació…

I llavors és quan els nervis ens poden i deixem anar allò de:

Ets dolent! Ja no t’estimo!

 Tenim dret a perdre la paciència; som humans.

Tanmateix és  millor no recórrer a desqualificacions tan dràstiques.

 Diguem-li simplement allò que ha fet malament:

 “ Has deixat el patinet al mig del pas i he  ensopegat! No ho facis més!”

o bé:

“ La roba bruta s’ha de recollir enlloc de deixar-la per terra!”

o bé:

“ Has travessat el carrer sense mirar, i és molt perillós”

 Enlloc de dir-li  que és un desendreçat, que és un brut o que és dolent.

 Quan un nen sent sovint que és un desendreçat, que és un desastre, que no té remei, o que és  dolent, pot acabar creient-s’ho, i pensarà que com que no té remei, no cal fer l’ intent de millorar.

 Tampoc hem de jugar amb els seus sentiments, o fer-li el xantatge emocional de dir-li que no l’estimem.

Si ell pensa que el nostre amor depèn de que faci les coses bé,  sentirà inseguretat, tindrà por de decebre’ns, por de perdre’ns, i això no l’ajudarà  pas a millorar.

 Si l’hem de renyar, renyem-lo, però remarcant  el fet, la situació o la circumstància que no està bé, i fugint de la desqualificació personal.

 També és important que siguem coherents amb allò que els diem i no caiguem amb l’exageració, ni en amenaces que no complirem:

 “ si  tornes a trencar el vidre amb la pilota se t’endurà la bruixa!”

 Sempre és  millor avisar-lo abans : “ dins de casa no es pot xutar la pilota, si ho tornes a fer te l’hauré de prendre!”  i si  llavors  ho torna a fer cal complir-ho i que estigui alguns dies sense  tenir la pilota.

 Ens cal tenir  paciència, cert, però això no ens ha de fer perdre l’autoritat, ni renunciar a ensenyar-los quan una cosa està bé i quan no. Hem de tenir paciència però no per això els hem de deixar que perdin el respecte per les coses o per les persones, i  com que  l’equilibri és clau en tota  relació, també es bo que vegin  que a vegades  hauran de tenir paciència amb nosaltres.

  Moltes mares i pares hem sentit a vegades que fem molt esforç per tal que el fill sigui més ordenat, més net, vagi a dormir d’hora o endreci les joguines. Ho diem una i mil vegades i sempre estem igual. I ens desanimem. I pensem que és inútil.

Però de la mateixa manera que el desànim és comprensible, estic totalment convençut que les inquietuds i els esforços de mares i pares no són inútils. 

Em deia una mare de tres fills, separada, que se sentia desbordada, que no sabia què més podia fer, que els seus dos fills grans la superaven totalment. Vaig intentar donar-li ànims, que no es rendís, que a la llarga l’esforç val la pena.

 Els mestres ho sabem prou bé: hi ha nens i nenes que poden ser difícils, moguts, rebels, que sembla que tinguin una habilitat  especial per ficar-se en tots els embolats, per aparèixer en totes les trifulgues.

Els mestres hem d’intervenir sovint , parlar amb el nen, fer-lo reflexionar, tranquil·litzar-lo, a vegades castigar-lo, privar-lo d’alguna cosa, fer-li fer alguna tasca que l’ajudi a reflexionar. Però la nostra tasca es complementa amb la tasca dels seus pares: hem de parlar amb ells, explicar-los l’estratègia a seguir, pactar el camí que cal emprendre per redreçar la situació. Llavors ens trobem amb pares o mares de tres tipus:

 La majoria, per sort , tenen clar que pares i escola hem d’anar a la una i que si ho fem sumem, enlloc de restar. El que diem a l’escola és coherent amb el que es diu a casa i en aquests casos gairebé sempre l’efecte educatiu en el nen és positiu. Les coses es van arreglant   , potser no tan de pressa com voldríem, d’acord, però es va millorant.

 Alguns ho fan a l’inrevés: m`he trobat pares que quan el seu fill en fa alguna, i el cridem a l’escola per parlar-ne et surten amb allò de:  és que pobre fill meu, li teniu mania, o un altra vegada he hagut de deixar la feina per venir aquí a perdre el temps. Ja us podeu imaginar que en aquests casos poca cosa podem fer els mestres, perquè si nosaltres anem en una direcció i els seus pares en direcció contrària en lloc de sumar, restem.

 Però hi ha un tercer grup de pares i mares que han tirat la tovallola. Ens donen la raó als mestres, sí, però ens diuen també que ells ja no saben què fer, que ja ho han provat tot i veuen que és inútil, que el seu fill no té remei, que faci el que vulgui, mentre els deixi tranquils. A vegades les situacions personals són realment complexes i les solucions no són pas fàcils. Però mai, es pot llençar la tovallola. Nosaltres som els pares i si nosaltres no fem de pares, qui ho farà? Ni l’escola ni ningú ens pot suplir.

Per dur que sembli, per desorientats que ens sentim, els fills a la llarga saben apreciar quan   hem cregut en ells, quan hem tret l’energia que no teníem per implicar-nos amb ells, per parlar amb ells, per escoltar-los, per dir-los que no quan ha calgut dir que no.

 I  després de bora 30 anys com a professor i d’haver conegut milers de nens i nenes us puc assegurar que aquest esforç per part de  mares i pares no és en va.

 Que no us falti energia i tampoc el bon humor: cal relativitzar els problemes i encarar-los amb esperit positiu! “

Read Full Post »

Massa diàleg ens fa perdre l’autoritat?

El diàleg  és sempre bo. Escoltar, opinar, valorar les opinions de l’altre, avançar junts en una conversa és un exercici molt sa. Les decisions  valorades en grup, quan cadascú hi diu la seva, solen aportar els millors resultats.

És la virtut del treball en equip.

Podem aplicar això a la nostra relació amb els fills? Moltes vegades sí. Si volem pintar la casa i hem de decidir el color, si estem pensant com organitzarem la festa del fill o de la mare. Si planifiquem una excursió al zoo o a la muntanya. És bo de parlar-ho entre tots, i anar decidint conjuntament.

A vegades tot va sobre rodes, però a vegades no és fàcil. Això sol passar quan les diferents persones ( fills, pare o mare, germans) tenen unes idees o interessos previs molt clars, i allò que volen no és “entre tots” decidir què volem fer, sinó intentar de convèncer els altres que acceptin la meva proposta. Els fills tenen tendència a fer això? A vegades sí, però no pas més que els pares!

És bo aprendre a decidir conjuntament, i no tractar d’acceptar conjuntament les decisions pròpies.

I això ho podem fer, i ho hem de fer moltes vegades.

Un altre problema que sorgeix a les converses familiars, és que algunes persones valoren la proposta no en ella mateixa, sinó en funció de qui l’ha feta: “si la meva germana diu que vol anar a dinar de picnic, jo diré que no, que vull anar de restaurant, més que res per portar-li la contrària!”.

Llavors la conversa és viciada des d’un principi.

I en moltes d’aquestes converses pares i fills podem estar en pla d’igualtat, tothom opina, tothom diu, tothom valora… i si la conversa no deriva en volen imposar els uns el seu punt de vista sobre el dels altres, segurament obtindrem els millors resultats!

En això passa com en moltes coses: cada vegada que  a partir d’un diàleg constructiu arribem a acords, la nostra “cultura de diàleg” es veu reforçada i la propera vegada potser encara ens anirà millor. Però si cada vegada que intentem posar-nos d’acord acabem en discussió la nostra confiança en el diàleg es veurà ressentida i la propera vegada que ens hi trobem de seguida pensarem que és una pèrdua de temps.

 Però, insisteixo, sempre hem de decidir les coses per diàleg i consens amb els fills?

Doncs, no. No sempre.

 Quan hi ha temes que ja s’han parlat i s’ha arribat a acords, no es poden anar revisant constantment per cap de les dues parts. M’ explicaré: posem per cas que heu acordat amb el vostre fill de 12 anys,  que els dissabtes a la tarda pot sortir amb els amics, però que voleu saber on van, i que ha de ser de tornada a casa a una hora determinada. Això no ha de ser tema de discussió cada dissabte: que si enlloc de tornar a les 9 puc tornar a les 11! Que si no sé on anirem ni què farem!

O si vau quedar que el Marta parava taula els caps de setmana i el Martí rentava els plats, no si val a renegociar-ho tot cada vegada per qualsevol excusa.

És important assolir també a casa la “cultura de l’acord”: un dia es parla d’un tema, s’arriba a uns acords, i aquests acords s’han de complir. Com a mínim una temporada! Caldrà revisar-los, és clar! En primer lloc perquè ells es van fent grans, i tot canvia!

 A vegades cal solemnitzar els acord: alguns es poden posar per escrit. Això és especialment útil quan es tracta de compromisos de feines, però també serveix per molts altres temes.

Cal evitar allò de “ però podem parlar-ho, no?” quan una de les parts vol saltar-se algun dels acords. Tampoc cal ser massa estrictes, podem adaptar els acord o fer canvis més sovint, si aquests canvis no sempre són per a guany de la mateixa part . És a dir que no s’hi val que sempre sigui el mateix qui demana a l’altre que li faci la feina, perquè ha sorgit un imprevist!

 Els pares també hem de tenir clars certs límits: hi ha coses que per molt que se’n parli no es poden acceptar. Poden ser coses transcendents o coses  petites. Per posar alguns exemples, entren en la categoria de no negociables: rentar-se les mans abans de menjar, o en arribar a casa del carrer,  rentar-se les dents un determinat nombre de cops al dia, i d’altres mesures d’higiene personal. També certs aspectes de la cultura gastronòmica: acostumar-se a menjar “una mica” de tot, i més o menys equilibrat… què es mira o no es mira a la tele, a quines hores. L’ús que fem de l’internet o del telèfon…

En fi, com que tots tenim la nostra pròpia escala de valors, el llistat no seria pas el mateix a totes les cases, però segur que cal que cadascú tingui més o menys clar què és que sí, i que és que no. I cal que anem el més d’acord possible pare i mare.

 És en aquests “aspectes innegociables” on no s’ha de caure en un diàleg inacabable:

“I per què…?  I per què no….?

Cal anar en compte, de no caure en el rol dels pares rondinaires. Aquells que constantment estan renyant o advertint als fills.

“No feu tan de soroll!” “Vigileu on deixeu les coses!” “Mira que sou pesats!” “Avui ja en porto prou de problemes per a sobre haver d’aguantar-vos!”  “ Em poseu nerviós!”

Si estem sempre rondinant arribarà un punt que ni ens escoltaran. No s’ha de confondre el fet de posar límits , que han de ser clars i concrets, amb estar constantment limitant el nen. Les coses s’han de deixar clares i els nens han d’aprendre quan s’han propassat. Però si es passen els ho hem de fer entendre, se n’han d’adonar, els ho hem de dir. S¡ha de deixar de fer el que s’estava fent i palpar que allà ha passat alguna cosa: s’ha traspassat un límit!

Si els hem dit que no es pot jugar a pilota dins de casa, hem de ser clars i coherents: si hi juguen els prenem la pilota i s’acaba el joc. I una segona vegada la pilota quedarà requisada per un cert temps.

El que no hem de fer és que ells juguin a pilota, i nosaltres estiguem dient cada cinc minuts: “no jugueu a pilota!” i ells ni cas. Una mica després : “com us ho he de dir?” i ells ni cas… i així tota l’estona, un dia i un altre.

Si ens hem d’enfadar, fem-ho un cop. Si hem de donar una ordre: siguem clars i precisos: que entenguin que és allò que volem que facin o que no els deixem fer. I després siguem conseqüents.

Si deixem les coses clares d’entrada i ho complim, ens evitarem d’estar sempre fent de “coco”. No és bo, ni per ells ni per nosaltres. Estar sempre rondinant ens fa perdre autoritat ( “deixa que digui, sempre fa igual!”) i vicia la nostra relació amb ells.

Alguns nens han de suportar una pares  que els renyen per tot, que tot els sembla malament … quan en relaitat, mirat fredament, no fan res malament: potser només juguen i fan una mica de soroll, són nens i han de jugar!

  No hem de limitar constantment el joc i l’espontaneïtat dels nens, però sí que és bo que els nens entenguin que hi ha uns límits innegociables.  És bo i sa per la pròpia evolució personal: el nen que s’acostuma a tenir i acceptar certs límits té molt de guanyat! Per la infantesa, per l’adolescència i per quan sigui adult!

 Però no és bo que tot funcioni així: el nen ha d’opinar en moltes coses, se l’ha d’escoltar , ha de dir la seva i ha de sentir i de viure que el que ell diu , moltes vegades, és important per la decisió que es pren.

Ni sempre fer el que ell diu, ni sempre que tot estigui tancat! Diàleg, sí, però sabent quan hi ha un límit que no s’ha de passar!

Read Full Post »

És important dialogar i conversar amb els fills?

La Clara, que té  dos fills de 16 i 18 anys, m’explicava  que li estava costant molt l’educació dels fills. Els nois només demanen, van a la seva no expliquen res..

El que més l’amoïnava és la manca de diàleg. No hi ha manera de tenir una conversa amb ells. Es tanquen.

Passa sovint. Costa de dialogar, de conversar tranquil·lament amb els fills. Per què?

Hi ha moltes causes. Potser no coincideixen els horaris? Potser l’un mira la tele, l’altre navega per Internet, l’altre escolta la seva música?

A vegades ens fem el propòsit de parlar amb els fills quan alguna cosa no ha anat prou bé:   pot ser sigui per les notes de l’escola, o que  l’habitació  estigui  eternament desordenada, o perquè  torna massa tard, potser  perquè no ajuda a casa…

I , és clar, això no és una conversa: el fill de seguida capta que la cosa va de sermó i es posa a la defensiva; llavors o bé acabarem tenint una  discussió, o bé ens deixarà anar allò de “no em ratllis” o potser dirà que sí a tot el que li diguem però no ens farà cas de res.

Cal trobar la manera de parlar amb els fills i que no sigui només per renyar-los. Tampoc ens podem proposar de   parlar amb els fills en un horari prefixat, posem per cas els divendres de 7 a 8.

Per a què sorgeixi la conversa cal una convivència, cal fer coses junts: anar a comprar, preparar el sopar junts…. També  a l’hora de dinar o sopar ( i  si no tenim el televisor sempre engegat  presidint la taula i parlant unidireccionalment cap a nosaltres) pot sordir aquesta conversa que trobem a faltar.

A moltes persones ( a mi sense anar més lluny) ens passa que quan ens diuen: “explica’m alguna cosa “ no ens ve res al cap. Però en canvi, si estem distesos, tranquils ens  van  venint al cap els comentaris sobre allò que hem fet, allò que hem vist, allò que hem sentit.

D’altres persones, arriben a casa i ho expliquen tot: amb qui han parlat, qui han vist.. Senzillament, de forma natural fan un repàs de la jornada i no es descuiden res, o gairebé res!

Uns altres, necessiten un ambient molt propici per a explicar les coses. Si d’altres parlen molt, i no deixen espai pels més “tímids” , no troben el moment d’entrar a la conversa. Són gent molt sensible, que els costa interrompre, trepitjar la paraula de l’altre, i potser per això els costa explicar les coses. Als ambients mediterranis moltes converses són força caòtiques, en el sentit que tothom va tallant l’altre, canviant de tema, dos ( o tres!) comencen a parlar alhora, i gairebé que és qui crida més qui es queda amb la paraula. Recordeu un programa de TV3 “Un lloc estrany”? Una japonesa deia que aquí, entre catalans, no trobava el moment de parlar. Tothom parlava sense parar i que com que ells, educadament, anava esperant que li donessin entrada, que li toqués el torn, mai podia dir res, perquè mai li arribava “el torn”! Solen ser gent que escolta força, més que els qui no callen mai!

Bé, potser tenim algun fill, que tot i no ser japonès, li passa això. Si els altres, o potser nosaltres xarrem massa, ell no trobarà el moment d’obrir la boca.

Cadascú és com és, certament.

Però potser no estarà de més de deixar-se ajudar per trobar un espai pel diàleg.

Llegir junts i en veu alta un conte, un article que ens faci pensar, potser comentar algun programa. Anar a veure una exposició amb ell….

Avui dia la pressa se’ns menja, les tecnologies ens absorbeixen. A vegades ens passa que trobem una persona pel carrer  que fa temps que no veiem i amb qui ens agradaria conversar. Però l’un o bé l’altre té pressa, ens saludem, o com a molt ens diem” com va tot? Bé, ja ens veurem!” o bé “Ja ens trucarem!”.

Però cal trobar temps per la conversa i pel diàleg, o com a mínim val la pena d’intentar-ho,  a tots els nivells; però  especialment amb els fills.

Recordem que és  la conversa la que ens fa ser  més persones!

Read Full Post »

Com ho hem de fer perquè ens facin cas?

La cosa comença en nosaltres. Com ens mirem el nostre fill? Partim de la base que l’estimem, d’acord. Però hem d’entendre que a vegades l’haurem de renyar, no li deixarem fer  tot allò que vol fer, no podrà tenir allò que vol tenir.Ens l’estimem molt, d’acord. Però no podem pensar que nosaltres hem d’evitar-li qualsevol frustració, o qualsevol contrarietat. No ens mirem el nostre fill com el “rei del mambo”.

 Crec que hi ha quatre punts bàsics que els pares i mares hem de tenir presents per a què ens facin cas.

El primer és la coherència. Per una banda allò que diem ha d’estar mínimament d’acord amb allò que fem. Un pare no pot dir al seu fill que cal menjar de tot, que la verdura és molt sana, i després ser el primer que la deixa o se l’aparta. És preferible no donar cap missatge que donar-ne un d’incoherent.

Hem de procupar també ser coherents entre el que diem un dia i el que diem l’endemà. No podem ser avui superestrictes en l’hora d’anar a dormir d’hora  i demà, sense motiu aparent, deixar-los pul·lular per la casa i que vagin a dormir quan vulguin.

Sempre hi ha excepcions, i trobem allò de “un dia és un dia”. Certament, és veritat i saltar-se  “un dia” les nostres pròpies normes, diríem que és fins i tot sà. Però si ens la saltem dia sí , dia no, no és norma ni és res: és un desgavell. El nen queda desorientat. No agafa hàbits. Han de tenir clar què és el que han de fer, fins i tot en les petites rutines de cada dia: vestir-se, recollir la roba bruta, rentar-se….

 També cal que anem mínimament alhora les diferents persones que estem amb el nen: pare i mare, per descomptat , però també els avis, si és que tenen cura dels nens alguns dies, o les persones  a sou que l’atenguin. Recordo un cas en què l’àvia s’escarrassava preparant el sopar pels nets,  i quan  arribava el pare els deixava menjar, abans de sopar, la llesca de pa amb crema de xocolata  que l’àvia no els havia deixat menjar abans.

 Hem de ser coherents, d’acord. Però tampoc ens hem d’autoexigir la perfecció i si algun dia , perquè estem més cansats, o pel motiu    que sigui, abaixem la guàrdia, els hem d’explicar que també som humans, i que tenim les nostres debilitats, com la de no ser tan conseqüents .

 El segon aspecte és que els tinguem en consideració. Que els escoltem, que ens diguin què pensen, que senten, que opinen, què volen. Que sentin que poden parlar i que ens troben receptius.

 Moltes vegades haurem de decidir nosaltres, cert. I pot ser que aquestes  decissions no els agradin del tot. Però si han pogut dir la seva, i nosaltres hem explicat mínimament el perquè de la nostre decissió, potser ho acceptaran millor.

 No cal necessàriament que hi estiguin d’acord. Però és important que sentin que se’ls ha escoltat, que s’ha valorat el seu punt de vista, encara que no se li hagi fet cas. Certament si mai els fem cas de res, i sempre decidim nosaltres arribarà un moment que pensaran que no val la pena ni dir el que pensen. Aquí com en tot cal buscar un equilibri.

 El tercer aspecte és que el nen se senti valorat. Evitem allò de “no sé com ets”, “ jo a la teva edat”, “ sembla mentida com t’has tornat!”.

 La valoració està molt lligada amb l’acceptació. El nostre fill tindrà potser diferents gustos o  preferències que nosaltres. No ens hem de riure de les seves opinions, actuacions. La broma  és molt bona, el sentit de l’humor és importantíssim La burla sol ser contraproduent, menysprea a una de les parts. On es troba la barrera entre broma i burla? 

M’he trobat sovint  amb alumnes que , segons ells, “feien broma” a un  company, però que aquest no s’ho prenia a broma, sinó que se sentia molest. M’ha anata bé aquest recurs:

“ La broma, ha de ser satisfactòria per a les dues parts, qui la fa i qui la rep. Quan una de les parts se sent molesta per “la broma” deixa de ser broma, i es converteix en una manca de respecte”

Hi ha moltes maneres de mesurar. Fins i tot hi ha gent que considera que una mesura de l’amistat és la capacitat de suportar “bromes pesades” dels pretesos amics. És com un ritual d’iniciació: si vols ser del grup  ( o amic meu!) has de tolerar això!.

 He conegut diversos casos de  nens i joves que se sentien objecte d’aquesta broma molesta per part de pare, de mare o de germans. Això sol portar a un distanciament.

 I el quart aspecte és la implicació.  El nen ha de sentir que el que li passa no ens deixa indeferent. Si no sabem quin curs estudia, si no recordem quan és el seu aniversari, si sovint ens retardem quan l’hem d’anar a buscar. Si no tenim ni idea d’allò que el neguiteja, o el preocupa. Si quan ens voldria dir alguna cosa mai ens troba receptius. Si sent que fa nosa, i que fem tot el possible per evitar d’estar amb ell. Fins i tot si quan fa alguna cosa malament no li fem ni cas, semblarà que ens és igual el que li passi. Pensarà que ens importa ben poc.

 Hi ha encara alguns detalls a tenir en compte: l’un és el de no donar de tent en tant una llista inacabable d’ordres i de consells: “ja portes l’entrepà? Agafa la llibreta? Ja portes els deures fets’ i el banyador de la piscina?  .. ah! I vigila en travessar el carrer! I … estigues atent a classe!… i menja’t tot l’entrepà! .. i… “

Tantes ordres i consells els farà pensar que som uns pesats, o uns exagerats i per tant que no se’ns ha de fer massa cas.

Un altre detall és el d’evitar d’estar sempre discutint. Ja en tornarem a parlar en el seu moment, però és una dinàmica dolenta, s’acaba discutint per vici i no es va a parar enlloc!

 De fet aquests quatre aspectes que hem citat  pel tal  d’aconseguir que acceptin la nostra autoritat els podem extrapolar a altres àmbits.

El mateix podem dir dekls mestres. El qui compleixi els quatre requisits veurà com els alumnes li fan més cas, accepten millor les seves decissions.

I tanmateix, en una societat democràtica, és el que volem dels nostres governants: que escoltin a la gent, que valorin al ciutadà, que les seves decissions siguin coherents i que els importi realment allò que preocupa als ciutadans.

Cada època i cada societat té una valors . Alguns canvien al llarg del temps, i segurament fa unes dècades ningú subscriuria aquesta quatre punts parlant de l’autoritat dels pares. Però de la mateixa manera que no es pot aturar el rellotge, tampoc es pot fer de mare o de pare d’esquena al teu temps.

Read Full Post »

Està en crisi el concepte d’autoritat?

Si per crisi entenem canvi, tots estarem d’acord que la resposta es sí. Si per crisi del concepte d’autoritat volem dir que no hi ha autoritat o que aquesta està desprestigiada molts també pensaran que sí, però alguns no ho veuran així.

 La societat canvia. Fins i tot canvia molt de pressa. Allò que funcionava en un temps no serveix cinc anys després.

Porto 30 anys a l’ensenyament, a peu d’aula. Recordo que el primer any alguna mare em va dir: “vostè ( tenia 22 anys, però la senyora em va dir “vostè”!) pegui’l si no es porta bé!”.

Òbviament aquest comentari ara no el subscriuria ningú! I no només no hi estaríem  d’acord, sinó que el trobaríem inacceptable!

Durant el 2007, quan en Nikola Sarkozy va entrar de president de França, es va parlar força d’una declaracions seves: volia que a les aules els nens s’aixequessin de la cadira en el moment que entrava el professor.

Això s’havia fet abans. Però ara seria totalment inviable. Els temps canvien i el rellotge no pot tornar enrere! Sí que a vegades hi ha modes que tornen, però no per decret, sinó per la mateixa evolució de la societat que en alguns aspectes és cíclica, és a dir que fa voltes i per tant torna a passar pel mateix lloc. D’altres en diuen la llei del pèndul.

  La societat és cada cop menys jerarquitzada. Ningú vol que el tractin de vostè. El tracte de vostè marca distància. Alguns diuen que indica respecte, però és un respecte artificial, en part degut al desconeixement, a l’edat o a la jerarquia.

Com que tenim una fal·lera per ser sempre joves qualsevol cosa que pugui semblar que “ens fa grans”  no ens agrada. I cada vegada més gent demana que el tractis de tu: “Per favor, tracta’m de tu!”. Estic observant que  molts  nens i  joves ja no saben usar el tracte de vostè. El tracte de vostè obliga a canviar la forma de les  persones verbals: et dirigeixes a aquell amb qui parles en tercera persona, i en lloc de dir-li:  “ Què puges al segon pis?” li has de dir “Que puja al segon pis?”. Als nens els sembla que no pot ser, que si l’interlocutor   és  davant no li diràs “si puja al segon pis”, perquè això es fa servir per parlar d’una altra persona.

I no en saben. Estic convençut que el tracta de vostè desapareixerà amb el temps, o com a mínim que passarà a un ús molt restringit. En certa mesura com gairebé ha desaparegut en català el tracte de “vós” que es fa amb la segona persona del plural. Bé, alguns encara l’usem: quan no saps si a algú l’has de tractar de tu o de vostè, li dius : “ que aneu a Barcelona, avui?” en lloc de “vas a Barcelona” o va a Barcelona”.

Fixeu-vos que en anglès ja fa anys que van ajuntar tots els tractes en un de sol: tothom és “you”! I sorprenentment aquest “you” correspon gramaticalment al nostre “vós”!

 Però mireu, si fins i tot   la forma de tractar-nos entre les persones està canviant el llenguatge! Això dóna idea de com canvia la societat.

I no es pot anar enrere. Ningú pot pretendre que tornem als temps en què els nens tractin als pares de vós o de vostè. A ningú ens agradaria aquella distància en el tracte entre pares i filla que hi havia a moltes cases  fa 50 anys.

Jo, tanmateix , sóc dels que penso que el concepte d’autoritat no està pas de baixa. El que passa és que l’autoritat es concep d’una altra manera.

Estarà en crisi si pretenem que els fills ens facin cas  “per què sí”, per què som els seus pares ( o els seus mestres!)

 La majoria de pares i mares volem ,  i fins i tot  apareix en el projecte educatiu de totes les escoles  que hem d’educar els nens per a què tinguin criteri, opinió, que aprenguin a valorar les coses per si sols , que tinguin esperit crític. Quins pares portarien els seus fills a una escola que tingués en el seu ideari: “ volem que els nens obeeixin cegament, que no es qüestionin les ordres dels adults, que no opinin i facin allò que els diem els mestres”?

Els  temps canvien i el concepte d’autoritat també. Que és més difícil exercir-la ara? Depèn com es miri.

Som en societats democràtiques i no acceptem l’autoritarisme. És clau que la relació es basi en un respecte mutu. Hem de pensar que ningú és ni menys ni més que tu, com a persona. Però sí que és important que els nens entenguin que algunes persones tenen autoritat sobre unes altres en funció del lloc o càrrec que ocupa.  És l’acceptació de les normes.

I els nens ho entenen a la perfecció si parlem de futbol: hi ha un àrbitre que diu si és falta o no ho és.

A l’autobús mana el conductor, al bar l’amo de l’establiment pot vetar l’entrada a algú. Un policia pot demanar-te el carnet. Si vaig al cinema no puc cridar ni esvalotar, perquè el personal em pot fer fora. A classe el mestre pot dir on ha de seure cada nen , i és qui ha de dir quina tasca cal fer. A casa hi ha coses que corresponen als pares.

Però cal entendre que el fet que algú “et mani” en funció del seu , diguem-ne, estatus de mestre, de pare o mare, de professional, no té res a veure amb la manca de respecte. Alguns nens i joves no ho han après de petits, tal vegada per una confusió entre els conceptes de respecte i el de fer cas de qui té potestat per manar.

Jo estic cada dia amb joves de 12 a 18 anys. Tenim un tracte cordial,parlem de moltes coses, ens tractem de tu, però ells saben que jo sóc el professor i gairebé mai tinc problemes quan els dic el que han de fer.

Quan s’ha de renyar o advertir un  alumne, cal que entengui  què ha fet malament. Cal parlar i reflexionar. No volem que facin les coses per por. Volem que les facin per convicció, sempre que sigui possible.

I també, pares i mestres, hem de tenir molt clar que en moments puntuals, hem de marcar un límit. A vegades no arribarem a convèncer-lo , però també ha d’acceptar que malgrat no estar-hi d’acord, cal obeir a qui té atribucions per  marcar una línia.

     A nivell social tenim també certes confusions. Molta gent percep que tenim problemes d’inseguretat ciutadana, de brutícia als carrers, o  d’inseguretat vial. I volem que la policia actuï contra els que infringeixen les normes. Però… sempre trobem eximents, quan els infractors som nosaltres!

“És una vergonya! He trigat 40 minuts per travessar la meva ciutat! És clar, la gent fa el que vol! Ple de cotxes en doble filera…!”

Però el dia que em multaran a mi:

 “És que com es passen! He aparcat un moment per tornar la cinta al videoclub! Total no he estat ni un minut i ja m’han multat per aparcar en zona prohibida!”

 Sempre són els altres els qui corren massa. Sempre són els altres els qui ho fan malament. És contra els altres que leds autoritats han d’actuar. Però jo: “per un dia que passo en vermell! Ja m’ha tocat el rebre!”.

 I això es traspassa als nens. I si no els ensenyem, de paraula i sobretot amb l’exemple a ser conseqüents i coherents,  la feina la tindrem nosaltres per a què ens facin cas. Igual que nosaltres trobem excuses, ells també les trobaran!

 Ara valorem molt l’autoritat moral. El respecte basat en un prestigi, una categoria humana, una vàlua personal indiscutible. Aquells líders naturals , tan valorats i tan difícils de trobar.

Ja sabem que l’educació no es fa només a casa. Ni tan sols a cas ai a l’escola. Els diferents “valors socials” i tenen molt a veure. Tots eduquem cada dia, i tots ens eduquem cada dia, com a membres i com a partícips d’un col·lectiu, dels quals nosaltres i els nostres fills formem part.

Read Full Post »