Els nens han d’ajudar a casa?

Per estrany que sembli, la resposta és no!

Què vol dir ajudar? Ajudes a una persona que ha de fer una feina, que té alguna cosa al seu càrrec i tu fas part de la feina que ella ha de fer.

Quan ajudem a algú partim de la base que és a l’altre a qui li correspon fer la tasca en qüestió. Ell o ella l’ha de fer, li correspon, però com que potser té massa feina, o tal vegada té poc temps, o nosaltres som molt generosos li fem una part de la feina que l’altre ha de fer. Lògicament si l’ajudem esperem que ens doni les gràcies. En certa manera nosaltres l’hem ajudat i l’altre “ens en deu una”.

I no és pas això. Al menys no és com jo ho entenc, ni com són les coses ara i aquí.

Al segle XXI , i com a mínim a l’àrea on ens movem, tu i jo, amic-amiga lectora, les coses ja no són així.

O com a mínim ja no són així d’entrada, i per suposat!

La dona s’ha incorporat al món del treball de forma molt significativa. D’acord que hi ha moltes cases on només treballa  ( fora de casa!) l’home. Però també hi ha molts cases on no treballa ningú, perquè potser tots dos ja són pensionistes.

I els nens?  On queden els nens en aquest equilibri canviant de repartiment de rols entre home i dona?

Al meu parer els nens queden al mateix pla, en la mesura de les seves possibilitats. Evidentment el nadó o el nen d’un any queda encara al marge d’aquesta discussió.

Però el nen de dos anys ja no del tot.

Tot comença amb la idea prèvia que nosaltres ens fem. Si pensem que nosaltres ( i amb aquest nosaltres podem estar parlant  de mare i pare, però en alguns casos, només de la mare!) tenim la “obligació” de fer-ho tot al nostre fill, les coses aniran d’una manera. Si pensem que nosaltres hem de fer molt pel nostre fill però volem que podem arribar un dia a “compartir” a sentir que a casa convivim unes persones i que ningú és el “criat” o la “criada” de ningú, sinó que entre tots, i de forma organitzada fem les coses de casa, com més aviat comencem millor!

I, com dèiem, el nen de 2 anys pot acostumar-se a veure que la roba que es treu ( o li traiem!) queda tirada  a terra allà on cau, i nosaltres o altres persones ja la recullen  o a ajudar-nos a recollir-la    i a portar-la al cove de la roba bruta.

El nen de tres anys pot veure que després de jugar i deixar un escampall de fitxes, peces, nines , cotxes, robetes i fireta per tota la sala, algú “ja la recollirà”, o aprendre que les coses s’han d’endreçar.

I el de 4 anys ja pot ajudar a endreçar la compra: les patates aquí, la llet allà… Coses que estiguin al seu abast. No caiguem sempre en allò de “ m’estimo més fer-ho jo, que acabo abans”. Si els altres s’acostumen que algú s’estima més fer-ho ell, serà més difícil capgirar la tendència més endavant. O com a mínim ja saben com ho han de fer per no haver-ho de fer: fent-ho malament!

Nosaltres podem endreçar-ho tot i deixar un parell de coses per ell.

Després vindrà classificar la brossa: papers, plàstics… Més endavant parar i desparar taula, fer-se el llit…

Tot va arribant: estendre o plegar la roba, rentar plats o posar el rentaplats, endreçar l’habitació, anar a comprar ( a la botiga del costat, si n’hi ha!) o a treure les escombraries…

No es tracta que tot ho hagin de fer els nens! Però es tracta de pensar que poques coses hi ha que no pugui fer també un nen  o nena de 12 anys.

Fem un parèntesi: cada casa és  diferent!

En algunes cases pot funcionar el rol tradicional on la mare ho fa tot o gairebé tot. Si és una opció que a ella ja li va bé i la vol no hi ha res a dir. No hi ha res d’indigne en fer les feines domèstiques! Són necessàries, imprescindibles i bàsiques. Cal que algú les faci i els altres hem d’estar agraïts si algú les fa.

El que és indigne és que la mare ( o l’àvia!) faci gairebé totes les feines per inèrcia, perquè els altres s’hi arrepengen i per no buscar discussió, però no està pas contenta en aquest paper d’haver de fer-ho tot, no tenir “caps de setmana” ( per què dissabtes i diumenges no hi ha pas menys feina, potser n’hi ha fins i tot més si tothom s’apunta al dinar familiar i no fa res per ajudar!), i no poder tenir un mínim de temps “per ella” per fer altres coses, com sí que tenen altres persones de la casa.

També en algunes cases, part de la feina pot estar en mans de terceres persones: treballadores de la llar, mainaderes, professionals de la neteja…

Bé, si la cosa és així, la llista de feines a “compartir” entre els de casa serà més curta. Però segur que hi ha coses que cal fer, segur que hi ha coses a pensar i a decidir, a no ser que sigueu dels pocs que teniu “majordom” o “majordoma”, que llavors ja serien ells qui organitzarien les feines de casa. Però com que em penso que aquest cas és força minoritari, per no dir, residual, tornarem al cas on les coses de casa, o al menys una bona part d’elles les hem de fer els de casa.

Ja tenim clar que la paraula és compartir.

Ara anem a valorar com ho compartim. A vegades pretenem fer creure els nens que endreçar, o parar taula o passar l’escombra és divertit:

“Mira que bé! La forquilla aquí! La cullera allà! El gerro al mig!  Mira que bonic!”

Si funciona endavant. Però això només funcionarà el primer dia, perquè el nen el  segon dia veurà que no ho ´s divertit. És millor no pensar sempre que les coses han de ser divertides. Perquè és la veritat! Les coses no són , en la seva majoria, divertides! La feina és feina, i sovint esdevé monòtona i repetitiva! rentar plats no ho és de divertit!

Si pretenem pensar que les feines han de ser divertides segur que les trobarem avorrides! Però si pensem que simplement “són feines” que es fan, i es fan bé, perquè cal fer-les, perquè volem tenir la roba neta, menjar a casa o la bossa d’escombriaires buida periòdicament , llavors tampoc seran divertides, però de segur que les portarem millor. Perquè no hi esperem trobar diversió tampoc hi trobarem avorriment. Si pensem que les fem perquè necessitem fer-les després valorarem els resultats i el gust per la feina feta.

Valorem la feina, la nostra i la dels altres.

I cal no caure en dinàmiques enganyoses de dir que està bé el que no ho està. Si una cosa no està bé, caldrà que algú la torni a fer! Per tant procurem de fer-les bé a la primera. Cadascú les seves coses, en la mesura de les seves possibilitats, però fer-les bé, sense presses, i sense rondinar.

Aquest és un altre costum que cal oblidar: no s’hi val a rondinar quan toca parar taula! No s’hi val a dir que estic acabant la partida i que no puc venir! ( Bé, es poden deixar cinc minuts “de cortesia”, però no mitja hora i pròrrogues successives de 5 minuts!)

La feina s’ha de fer, ho tenim tots clar, i per tant la fem!

Si no s’hi val a rondinar, encara menys s’hi val jugar a “escapolir-se”, a buscar sempre excuses, subterfugis i pamplines per tal que sempre “estic acabant d’imprimir quelcom importantíssim” a l’hora de fer la nostra feina, o “ he de fer una trucada urgent i imprescindible a l’Oriol per poder preparar l’examen de demà,… què vols, que suspengui?”.

Ni rondinar ni escapolir-se! Si algun nens o nena ho fa ( i em sembla que potser sí que en trobaríem algun d’aquests!), la cosa s’arregla de seguida: no fent-li a ell quelcom que espera que li fem ( la roba neta i a punt pel partit de dissabte, per exemple) l’ajuda molt gràficament que tots depenem de tots i que si un no compleix la cosa no rutlla!