Com hem de reaccionar si en fan una de grossa?

A vegades el problema  no és el de sempre: que deixen la taula bruta quan mengen , que posen els peus al sofà, que la roba bruta a quedat sense recollir…

A vegades en fan alguna que no ens esperàvem. Ens quedem desconcertats, desorientats i fins i tot decebuts.

Uns pares em van explicar que el seu fills , de 7 i 9 anys i el fill d’uns amics  van afeccionar-se a fer còmics. Feien historietes , fins i tot les preparaven en forma de llibret i , una mica amb l’excusa per a tenir diners per comprar materials les venien, i és clar, qui les havia de comprar? Com sol passar les compraven els mateixos pares.

Al cap d’uns dies els 4 adults, estaven comentant que ja deurien portar recollida una quantitat respectable, i com que els diners havien sortit dels seus moneders, calculaven que deurien rondar els 30€. Endreçant l’habitació la mare troba una caixa que diu “diners còmics”. Dins hi havia més de 100€!

Com us podeu imaginar va resultar que els nens s’havien subvencionat per vies irregulars, és a dir, havien agafat diners dels pares!

Quan et passa això, la veritat és que et quedes de pedra. I el cap et comença a córrer: a veure si serà cleptòman? A veure si no em podré refiar d’ell? Com és possible que hagi fet això?…. I realment estem disgustats.

Podem dir que estem davant d’un fet greu. Que cal respondre  i actuar. Que no podem fer veure que no ha passat res.

Què és millor, esperar, posar-lo a prova, comptar els diners del moneder a veure si “l’enxampem” de nou, que en tornen a faltar? O dir-li-ho directament?

Mai hi ha veritats absolutes ni normes d’actuació universals. No seria partidari de posar-lo a prova. Posar a prova una persona sempre suposa manca de confiança per part teva. Tenim sospites molt raonades que ens ha agafat diners. Diguem-li directament.

Si la mentida i l’engany no és habitual en la vostra relació mútua amb el fill, de seguida sortirà, de seguida veureu que es posa nerviós i que us ho diu.

Per a mi aquest primer moment és clau: cal aconseguir que ens digui la veritat, i com diuen a les pel·lícules “tota la veritat”, o gairebé tota. Podem deixar algun detall, com per exemple si qui concretament va agafar els diners del moneder va ser ell , el germà o l’amic. Però si que és clau saber si ell ho sabia i si ho amagava.

Naturalment ell ha de percebre que estem molt disgustats. Estar més o menys enfadats ja dependrà del temperament de cadascú. Però ha de ser ben conscient que ha fet una cosa greu. I que ha encetat un camí que s’ha d’acabar de totes totes perquè no porta enlloc, bé, sí… porta a la pèrdua de confiança mútua.

Potser caldrà explicar-li que no és el mateix menjar-se una xocolatina del germà o un gelat del pare que agafar diners del moneder o del calaix. Que entengui que a casa, i a la societat hi ha àrees d’especial privacitat: la cartera, el bolso d’algú, les butxaques de la jaqueta, la correspondència.

És molt important que tinguem una bona reacció la primera vegada que ens trobem amb un fet d’aquests. La idea és: tothom pot tenir un mal moment, cal aprendre dels errors per tal que no es repeteixin.

El tema de la repetició és una altra cosa. Si això ens passa una vegada, el fill capta el nostre disgust, li expliquem i l’entén. Si ell està realment dolgut i penedit, si deixem les coses clares, probablement no es tornarà a repetir.  I si passa, ens tocarà armar-nos de valor i ser encara més estrictes. Però esperem que es pugui solucionar a la primera!

Hem parlat del cas que ens pren diners. El mateix podríem dir si algun cop s’escapa de casa, fa malbé alguna cosa important intencionadament, ….

És molt important que els pares siguem coherents. Recordo algun cas que als pares els feia gràcies les “malifetes” de la nena. Potser no eren coses greus, com intencionadament esmicolar un paquet de bolquers i escampar-lo per la casa… però els pares ho comentaven rient amb altres pares… i la nens ho sentia. Llavors s’entra en una pugna:

Els pares , estan enviant un missatge subliminal:

“tu, nena, has fet això per treure’ns de polleguera! Mira si és inútil el que fas, que fins i tot ho comentem rient!”

La nena pensa:

“què he de fer perquè us preocupeu per mi?, si això us dóna igual, ja veureu la pròxima vegada!”

Els problemes s’han d’afrontar de cara, i amb les persones a qui pertoca. S’ha de parlar de cara, obertament amb el fill afectat. Amb calma, amb seriositat. Però  en privat. L’altra gent, no n’ha de fer res. Com a mínim de moment, i encara menys davant d’ell!

Per on ens sortiran? No ho podem saber. Però és possible que alguna vegada ens posin a prova! I volen saber fins on ells poden arribar i com reaccionem nosaltres. Altres vegades en faran una de grossa moguts per la ignorància, la innocència o la incosciència.

Però quan ens passi hem d’actuar d’acord amb els nostres sentiments, i cadascú ha de trobar la seva manera.

Una altra cosa seria, ( esperem que no!) que a casa tothom menteix i enganys tan com pot, i grans i petits usen enganys i subterfugis per aconseguir el que volen i sortir-se amb la seva. Però això seria una altra història.