A vegades els nens ens acaben la paciència! Estem cansats de repetir les coses, estem tips d’ensopegar al menjador amb el patinet que no ha endreçat, farts de netejar la taula i haver de fregar el terra quan acaba de menjar perquè és un potiner, d’haver de cridar el vidrier perquè un altre cop ha estat xutant la pilota a l’habitació…
I llavors és quan els nervis ens poden i deixem anar allò de:
Ets dolent! Ja no t’estimo!
Tenim dret a perdre la paciència; som humans.
Tanmateix és millor no recórrer a desqualificacions tan dràstiques.
Diguem-li simplement allò que ha fet malament:
“ Has deixat el patinet al mig del pas i he ensopegat! No ho facis més!”
o bé:
“ La roba bruta s’ha de recollir enlloc de deixar-la per terra!”
o bé:
“ Has travessat el carrer sense mirar, i és molt perillós”
Enlloc de dir-li que és un desendreçat, que és un brut o que és dolent.
Quan un nen sent sovint que és un desendreçat, que és un desastre, que no té remei, o que és dolent, pot acabar creient-s’ho, i pensarà que com que no té remei, no cal fer l’ intent de millorar.
Tampoc hem de jugar amb els seus sentiments, o fer-li el xantatge emocional de dir-li que no l’estimem.
Si ell pensa que el nostre amor depèn de que faci les coses bé, sentirà inseguretat, tindrà por de decebre’ns, por de perdre’ns, i això no l’ajudarà pas a millorar.
Si l’hem de renyar, renyem-lo, però remarcant el fet, la situació o la circumstància que no està bé, i fugint de la desqualificació personal.
També és important que siguem coherents amb allò que els diem i no caiguem amb l’exageració, ni en amenaces que no complirem:
“ si tornes a trencar el vidre amb la pilota se t’endurà la bruixa!”
Sempre és millor avisar-lo abans : “ dins de casa no es pot xutar la pilota, si ho tornes a fer te l’hauré de prendre!” i si llavors ho torna a fer cal complir-ho i que estigui alguns dies sense tenir la pilota.
Ens cal tenir paciència, cert, però això no ens ha de fer perdre l’autoritat, ni renunciar a ensenyar-los quan una cosa està bé i quan no. Hem de tenir paciència però no per això els hem de deixar que perdin el respecte per les coses o per les persones, i com que l’equilibri és clau en tota relació, també es bo que vegin que a vegades hauran de tenir paciència amb nosaltres.
Moltes mares i pares hem sentit a vegades que fem molt esforç per tal que el fill sigui més ordenat, més net, vagi a dormir d’hora o endreci les joguines. Ho diem una i mil vegades i sempre estem igual. I ens desanimem. I pensem que és inútil.
Però de la mateixa manera que el desànim és comprensible, estic totalment convençut que les inquietuds i els esforços de mares i pares no són inútils.
Em deia una mare de tres fills, separada, que se sentia desbordada, que no sabia què més podia fer, que els seus dos fills grans la superaven totalment. Vaig intentar donar-li ànims, que no es rendís, que a la llarga l’esforç val la pena.
Els mestres ho sabem prou bé: hi ha nens i nenes que poden ser difícils, moguts, rebels, que sembla que tinguin una habilitat especial per ficar-se en tots els embolats, per aparèixer en totes les trifulgues.
Els mestres hem d’intervenir sovint , parlar amb el nen, fer-lo reflexionar, tranquil·litzar-lo, a vegades castigar-lo, privar-lo d’alguna cosa, fer-li fer alguna tasca que l’ajudi a reflexionar. Però la nostra tasca es complementa amb la tasca dels seus pares: hem de parlar amb ells, explicar-los l’estratègia a seguir, pactar el camí que cal emprendre per redreçar la situació. Llavors ens trobem amb pares o mares de tres tipus:
La majoria, per sort , tenen clar que pares i escola hem d’anar a la una i que si ho fem sumem, enlloc de restar. El que diem a l’escola és coherent amb el que es diu a casa i en aquests casos gairebé sempre l’efecte educatiu en el nen és positiu. Les coses es van arreglant , potser no tan de pressa com voldríem, d’acord, però es va millorant.
Alguns ho fan a l’inrevés: m`he trobat pares que quan el seu fill en fa alguna, i el cridem a l’escola per parlar-ne et surten amb allò de: és que pobre fill meu, li teniu mania, o un altra vegada he hagut de deixar la feina per venir aquí a perdre el temps. Ja us podeu imaginar que en aquests casos poca cosa podem fer els mestres, perquè si nosaltres anem en una direcció i els seus pares en direcció contrària en lloc de sumar, restem.
Però hi ha un tercer grup de pares i mares que han tirat la tovallola. Ens donen la raó als mestres, sí, però ens diuen també que ells ja no saben què fer, que ja ho han provat tot i veuen que és inútil, que el seu fill no té remei, que faci el que vulgui, mentre els deixi tranquils. A vegades les situacions personals són realment complexes i les solucions no són pas fàcils. Però mai, es pot llençar la tovallola. Nosaltres som els pares i si nosaltres no fem de pares, qui ho farà? Ni l’escola ni ningú ens pot suplir.
Per dur que sembli, per desorientats que ens sentim, els fills a la llarga saben apreciar quan hem cregut en ells, quan hem tret l’energia que no teníem per implicar-nos amb ells, per parlar amb ells, per escoltar-los, per dir-los que no quan ha calgut dir que no.
I després de bora 30 anys com a professor i d’haver conegut milers de nens i nenes us puc assegurar que aquest esforç per part de mares i pares no és en va.
Que no us falti energia i tampoc el bon humor: cal relativitzar els problemes i encarar-los amb esperit positiu! “
Deixa un comentari