El diàleg és sempre bo. Escoltar, opinar, valorar les opinions de l’altre, avançar junts en una conversa és un exercici molt sa. Les decisions valorades en grup, quan cadascú hi diu la seva, solen aportar els millors resultats.
És la virtut del treball en equip.
Podem aplicar això a la nostra relació amb els fills? Moltes vegades sí. Si volem pintar la casa i hem de decidir el color, si estem pensant com organitzarem la festa del fill o de la mare. Si planifiquem una excursió al zoo o a la muntanya. És bo de parlar-ho entre tots, i anar decidint conjuntament.
A vegades tot va sobre rodes, però a vegades no és fàcil. Això sol passar quan les diferents persones ( fills, pare o mare, germans) tenen unes idees o interessos previs molt clars, i allò que volen no és “entre tots” decidir què volem fer, sinó intentar de convèncer els altres que acceptin la meva proposta. Els fills tenen tendència a fer això? A vegades sí, però no pas més que els pares!
És bo aprendre a decidir conjuntament, i no tractar d’acceptar conjuntament les decisions pròpies.
I això ho podem fer, i ho hem de fer moltes vegades.
Un altre problema que sorgeix a les converses familiars, és que algunes persones valoren la proposta no en ella mateixa, sinó en funció de qui l’ha feta: “si la meva germana diu que vol anar a dinar de picnic, jo diré que no, que vull anar de restaurant, més que res per portar-li la contrària!”.
Llavors la conversa és viciada des d’un principi.
I en moltes d’aquestes converses pares i fills podem estar en pla d’igualtat, tothom opina, tothom diu, tothom valora… i si la conversa no deriva en volen imposar els uns el seu punt de vista sobre el dels altres, segurament obtindrem els millors resultats!
En això passa com en moltes coses: cada vegada que a partir d’un diàleg constructiu arribem a acords, la nostra “cultura de diàleg” es veu reforçada i la propera vegada potser encara ens anirà millor. Però si cada vegada que intentem posar-nos d’acord acabem en discussió la nostra confiança en el diàleg es veurà ressentida i la propera vegada que ens hi trobem de seguida pensarem que és una pèrdua de temps.
Però, insisteixo, sempre hem de decidir les coses per diàleg i consens amb els fills?
Doncs, no. No sempre.
Quan hi ha temes que ja s’han parlat i s’ha arribat a acords, no es poden anar revisant constantment per cap de les dues parts. M’ explicaré: posem per cas que heu acordat amb el vostre fill de 12 anys, que els dissabtes a la tarda pot sortir amb els amics, però que voleu saber on van, i que ha de ser de tornada a casa a una hora determinada. Això no ha de ser tema de discussió cada dissabte: que si enlloc de tornar a les 9 puc tornar a les 11! Que si no sé on anirem ni què farem!
O si vau quedar que el Marta parava taula els caps de setmana i el Martí rentava els plats, no si val a renegociar-ho tot cada vegada per qualsevol excusa.
És important assolir també a casa la “cultura de l’acord”: un dia es parla d’un tema, s’arriba a uns acords, i aquests acords s’han de complir. Com a mínim una temporada! Caldrà revisar-los, és clar! En primer lloc perquè ells es van fent grans, i tot canvia!
A vegades cal solemnitzar els acord: alguns es poden posar per escrit. Això és especialment útil quan es tracta de compromisos de feines, però també serveix per molts altres temes.
Cal evitar allò de “ però podem parlar-ho, no?” quan una de les parts vol saltar-se algun dels acords. Tampoc cal ser massa estrictes, podem adaptar els acord o fer canvis més sovint, si aquests canvis no sempre són per a guany de la mateixa part . És a dir que no s’hi val que sempre sigui el mateix qui demana a l’altre que li faci la feina, perquè ha sorgit un imprevist!
Els pares també hem de tenir clars certs límits: hi ha coses que per molt que se’n parli no es poden acceptar. Poden ser coses transcendents o coses petites. Per posar alguns exemples, entren en la categoria de no negociables: rentar-se les mans abans de menjar, o en arribar a casa del carrer, rentar-se les dents un determinat nombre de cops al dia, i d’altres mesures d’higiene personal. També certs aspectes de la cultura gastronòmica: acostumar-se a menjar “una mica” de tot, i més o menys equilibrat… què es mira o no es mira a la tele, a quines hores. L’ús que fem de l’internet o del telèfon…
En fi, com que tots tenim la nostra pròpia escala de valors, el llistat no seria pas el mateix a totes les cases, però segur que cal que cadascú tingui més o menys clar què és que sí, i que és que no. I cal que anem el més d’acord possible pare i mare.
És en aquests “aspectes innegociables” on no s’ha de caure en un diàleg inacabable:
“I per què…? I per què no….?
Cal anar en compte, de no caure en el rol dels pares rondinaires. Aquells que constantment estan renyant o advertint als fills.
“No feu tan de soroll!” “Vigileu on deixeu les coses!” “Mira que sou pesats!” “Avui ja en porto prou de problemes per a sobre haver d’aguantar-vos!” “ Em poseu nerviós!”
Si estem sempre rondinant arribarà un punt que ni ens escoltaran. No s’ha de confondre el fet de posar límits , que han de ser clars i concrets, amb estar constantment limitant el nen. Les coses s’han de deixar clares i els nens han d’aprendre quan s’han propassat. Però si es passen els ho hem de fer entendre, se n’han d’adonar, els ho hem de dir. S¡ha de deixar de fer el que s’estava fent i palpar que allà ha passat alguna cosa: s’ha traspassat un límit!
Si els hem dit que no es pot jugar a pilota dins de casa, hem de ser clars i coherents: si hi juguen els prenem la pilota i s’acaba el joc. I una segona vegada la pilota quedarà requisada per un cert temps.
El que no hem de fer és que ells juguin a pilota, i nosaltres estiguem dient cada cinc minuts: “no jugueu a pilota!” i ells ni cas. Una mica després : “com us ho he de dir?” i ells ni cas… i així tota l’estona, un dia i un altre.
Si ens hem d’enfadar, fem-ho un cop. Si hem de donar una ordre: siguem clars i precisos: que entenguin que és allò que volem que facin o que no els deixem fer. I després siguem conseqüents.
Si deixem les coses clares d’entrada i ho complim, ens evitarem d’estar sempre fent de “coco”. No és bo, ni per ells ni per nosaltres. Estar sempre rondinant ens fa perdre autoritat ( “deixa que digui, sempre fa igual!”) i vicia la nostra relació amb ells.
Alguns nens han de suportar una pares que els renyen per tot, que tot els sembla malament … quan en relaitat, mirat fredament, no fan res malament: potser només juguen i fan una mica de soroll, són nens i han de jugar!
No hem de limitar constantment el joc i l’espontaneïtat dels nens, però sí que és bo que els nens entenguin que hi ha uns límits innegociables. És bo i sa per la pròpia evolució personal: el nen que s’acostuma a tenir i acceptar certs límits té molt de guanyat! Per la infantesa, per l’adolescència i per quan sigui adult!
Però no és bo que tot funcioni així: el nen ha d’opinar en moltes coses, se l’ha d’escoltar , ha de dir la seva i ha de sentir i de viure que el que ell diu , moltes vegades, és important per la decisió que es pren.
Ni sempre fer el que ell diu, ni sempre que tot estigui tancat! Diàleg, sí, però sabent quan hi ha un límit que no s’ha de passar!
paraulademestre.wordpress.com 
Deixa un comentari