La Clara, que té dos fills de 16 i 18 anys, m’explicava que li estava costant molt l’educació dels fills. Els nois només demanen, van a la seva no expliquen res..
El que més l’amoïnava és la manca de diàleg. No hi ha manera de tenir una conversa amb ells. Es tanquen.
Passa sovint. Costa de dialogar, de conversar tranquil·lament amb els fills. Per què?
Hi ha moltes causes. Potser no coincideixen els horaris? Potser l’un mira la tele, l’altre navega per Internet, l’altre escolta la seva música?
A vegades ens fem el propòsit de parlar amb els fills quan alguna cosa no ha anat prou bé: pot ser sigui per les notes de l’escola, o que l’habitació estigui eternament desordenada, o perquè torna massa tard, potser perquè no ajuda a casa…
I , és clar, això no és una conversa: el fill de seguida capta que la cosa va de sermó i es posa a la defensiva; llavors o bé acabarem tenint una discussió, o bé ens deixarà anar allò de “no em ratllis” o potser dirà que sí a tot el que li diguem però no ens farà cas de res.
Cal trobar la manera de parlar amb els fills i que no sigui només per renyar-los. Tampoc ens podem proposar de parlar amb els fills en un horari prefixat, posem per cas els divendres de 7 a 8.
Per a què sorgeixi la conversa cal una convivència, cal fer coses junts: anar a comprar, preparar el sopar junts…. També a l’hora de dinar o sopar ( i si no tenim el televisor sempre engegat presidint la taula i parlant unidireccionalment cap a nosaltres) pot sordir aquesta conversa que trobem a faltar.
A moltes persones ( a mi sense anar més lluny) ens passa que quan ens diuen: “explica’m alguna cosa “ no ens ve res al cap. Però en canvi, si estem distesos, tranquils ens van venint al cap els comentaris sobre allò que hem fet, allò que hem vist, allò que hem sentit.
D’altres persones, arriben a casa i ho expliquen tot: amb qui han parlat, qui han vist.. Senzillament, de forma natural fan un repàs de la jornada i no es descuiden res, o gairebé res!
Uns altres, necessiten un ambient molt propici per a explicar les coses. Si d’altres parlen molt, i no deixen espai pels més “tímids” , no troben el moment d’entrar a la conversa. Són gent molt sensible, que els costa interrompre, trepitjar la paraula de l’altre, i potser per això els costa explicar les coses. Als ambients mediterranis moltes converses són força caòtiques, en el sentit que tothom va tallant l’altre, canviant de tema, dos ( o tres!) comencen a parlar alhora, i gairebé que és qui crida més qui es queda amb la paraula. Recordeu un programa de TV3 “Un lloc estrany”? Una japonesa deia que aquí, entre catalans, no trobava el moment de parlar. Tothom parlava sense parar i que com que ells, educadament, anava esperant que li donessin entrada, que li toqués el torn, mai podia dir res, perquè mai li arribava “el torn”! Solen ser gent que escolta força, més que els qui no callen mai!
Bé, potser tenim algun fill, que tot i no ser japonès, li passa això. Si els altres, o potser nosaltres xarrem massa, ell no trobarà el moment d’obrir la boca.
Cadascú és com és, certament.
Però potser no estarà de més de deixar-se ajudar per trobar un espai pel diàleg.
Llegir junts i en veu alta un conte, un article que ens faci pensar, potser comentar algun programa. Anar a veure una exposició amb ell….
Avui dia la pressa se’ns menja, les tecnologies ens absorbeixen. A vegades ens passa que trobem una persona pel carrer que fa temps que no veiem i amb qui ens agradaria conversar. Però l’un o bé l’altre té pressa, ens saludem, o com a molt ens diem” com va tot? Bé, ja ens veurem!” o bé “Ja ens trucarem!”.
Però cal trobar temps per la conversa i pel diàleg, o com a mínim val la pena d’intentar-ho, a tots els nivells; però especialment amb els fills.
Recordem que és la conversa la que ens fa ser més persones!
paraulademestre.wordpress.com 
Deixa un comentari