Com ho hem de fer perquè ens facin cas?

La cosa comença en nosaltres. Com ens mirem el nostre fill? Partim de la base que l’estimem, d’acord. Però hem d’entendre que a vegades l’haurem de renyar, no li deixarem fer  tot allò que vol fer, no podrà tenir allò que vol tenir.Ens l’estimem molt, d’acord. Però no podem pensar que nosaltres hem d’evitar-li qualsevol frustració, o qualsevol contrarietat. No ens mirem el nostre fill com el “rei del mambo”.

 Crec que hi ha quatre punts bàsics que els pares i mares hem de tenir presents per a què ens facin cas.

El primer és la coherència. Per una banda allò que diem ha d’estar mínimament d’acord amb allò que fem. Un pare no pot dir al seu fill que cal menjar de tot, que la verdura és molt sana, i després ser el primer que la deixa o se l’aparta. És preferible no donar cap missatge que donar-ne un d’incoherent.

Hem de procupar també ser coherents entre el que diem un dia i el que diem l’endemà. No podem ser avui superestrictes en l’hora d’anar a dormir d’hora  i demà, sense motiu aparent, deixar-los pul·lular per la casa i que vagin a dormir quan vulguin.

Sempre hi ha excepcions, i trobem allò de “un dia és un dia”. Certament, és veritat i saltar-se  “un dia” les nostres pròpies normes, diríem que és fins i tot sà. Però si ens la saltem dia sí , dia no, no és norma ni és res: és un desgavell. El nen queda desorientat. No agafa hàbits. Han de tenir clar què és el que han de fer, fins i tot en les petites rutines de cada dia: vestir-se, recollir la roba bruta, rentar-se….

 També cal que anem mínimament alhora les diferents persones que estem amb el nen: pare i mare, per descomptat , però també els avis, si és que tenen cura dels nens alguns dies, o les persones  a sou que l’atenguin. Recordo un cas en què l’àvia s’escarrassava preparant el sopar pels nets,  i quan  arribava el pare els deixava menjar, abans de sopar, la llesca de pa amb crema de xocolata  que l’àvia no els havia deixat menjar abans.

 Hem de ser coherents, d’acord. Però tampoc ens hem d’autoexigir la perfecció i si algun dia , perquè estem més cansats, o pel motiu    que sigui, abaixem la guàrdia, els hem d’explicar que també som humans, i que tenim les nostres debilitats, com la de no ser tan conseqüents .

 El segon aspecte és que els tinguem en consideració. Que els escoltem, que ens diguin què pensen, que senten, que opinen, què volen. Que sentin que poden parlar i que ens troben receptius.

 Moltes vegades haurem de decidir nosaltres, cert. I pot ser que aquestes  decissions no els agradin del tot. Però si han pogut dir la seva, i nosaltres hem explicat mínimament el perquè de la nostre decissió, potser ho acceptaran millor.

 No cal necessàriament que hi estiguin d’acord. Però és important que sentin que se’ls ha escoltat, que s’ha valorat el seu punt de vista, encara que no se li hagi fet cas. Certament si mai els fem cas de res, i sempre decidim nosaltres arribarà un moment que pensaran que no val la pena ni dir el que pensen. Aquí com en tot cal buscar un equilibri.

 El tercer aspecte és que el nen se senti valorat. Evitem allò de “no sé com ets”, “ jo a la teva edat”, “ sembla mentida com t’has tornat!”.

 La valoració està molt lligada amb l’acceptació. El nostre fill tindrà potser diferents gustos o  preferències que nosaltres. No ens hem de riure de les seves opinions, actuacions. La broma  és molt bona, el sentit de l’humor és importantíssim La burla sol ser contraproduent, menysprea a una de les parts. On es troba la barrera entre broma i burla? 

M’he trobat sovint  amb alumnes que , segons ells, “feien broma” a un  company, però que aquest no s’ho prenia a broma, sinó que se sentia molest. M’ha anata bé aquest recurs:

“ La broma, ha de ser satisfactòria per a les dues parts, qui la fa i qui la rep. Quan una de les parts se sent molesta per “la broma” deixa de ser broma, i es converteix en una manca de respecte”

Hi ha moltes maneres de mesurar. Fins i tot hi ha gent que considera que una mesura de l’amistat és la capacitat de suportar “bromes pesades” dels pretesos amics. És com un ritual d’iniciació: si vols ser del grup  ( o amic meu!) has de tolerar això!.

 He conegut diversos casos de  nens i joves que se sentien objecte d’aquesta broma molesta per part de pare, de mare o de germans. Això sol portar a un distanciament.

 I el quart aspecte és la implicació.  El nen ha de sentir que el que li passa no ens deixa indeferent. Si no sabem quin curs estudia, si no recordem quan és el seu aniversari, si sovint ens retardem quan l’hem d’anar a buscar. Si no tenim ni idea d’allò que el neguiteja, o el preocupa. Si quan ens voldria dir alguna cosa mai ens troba receptius. Si sent que fa nosa, i que fem tot el possible per evitar d’estar amb ell. Fins i tot si quan fa alguna cosa malament no li fem ni cas, semblarà que ens és igual el que li passi. Pensarà que ens importa ben poc.

 Hi ha encara alguns detalls a tenir en compte: l’un és el de no donar de tent en tant una llista inacabable d’ordres i de consells: “ja portes l’entrepà? Agafa la llibreta? Ja portes els deures fets’ i el banyador de la piscina?  .. ah! I vigila en travessar el carrer! I … estigues atent a classe!… i menja’t tot l’entrepà! .. i… “

Tantes ordres i consells els farà pensar que som uns pesats, o uns exagerats i per tant que no se’ns ha de fer massa cas.

Un altre detall és el d’evitar d’estar sempre discutint. Ja en tornarem a parlar en el seu moment, però és una dinàmica dolenta, s’acaba discutint per vici i no es va a parar enlloc!

 De fet aquests quatre aspectes que hem citat  pel tal  d’aconseguir que acceptin la nostra autoritat els podem extrapolar a altres àmbits.

El mateix podem dir dekls mestres. El qui compleixi els quatre requisits veurà com els alumnes li fan més cas, accepten millor les seves decissions.

I tanmateix, en una societat democràtica, és el que volem dels nostres governants: que escoltin a la gent, que valorin al ciutadà, que les seves decissions siguin coherents i que els importi realment allò que preocupa als ciutadans.

Cada època i cada societat té una valors . Alguns canvien al llarg del temps, i segurament fa unes dècades ningú subscriuria aquesta quatre punts parlant de l’autoritat dels pares. Però de la mateixa manera que no es pot aturar el rellotge, tampoc es pot fer de mare o de pare d’esquena al teu temps.