Està en crisi el concepte d’autoritat?

Si per crisi entenem canvi, tots estarem d’acord que la resposta es sí. Si per crisi del concepte d’autoritat volem dir que no hi ha autoritat o que aquesta està desprestigiada molts també pensaran que sí, però alguns no ho veuran així.

 La societat canvia. Fins i tot canvia molt de pressa. Allò que funcionava en un temps no serveix cinc anys després.

Porto 30 anys a l’ensenyament, a peu d’aula. Recordo que el primer any alguna mare em va dir: “vostè ( tenia 22 anys, però la senyora em va dir “vostè”!) pegui’l si no es porta bé!”.

Òbviament aquest comentari ara no el subscriuria ningú! I no només no hi estaríem  d’acord, sinó que el trobaríem inacceptable!

Durant el 2007, quan en Nikola Sarkozy va entrar de president de França, es va parlar força d’una declaracions seves: volia que a les aules els nens s’aixequessin de la cadira en el moment que entrava el professor.

Això s’havia fet abans. Però ara seria totalment inviable. Els temps canvien i el rellotge no pot tornar enrere! Sí que a vegades hi ha modes que tornen, però no per decret, sinó per la mateixa evolució de la societat que en alguns aspectes és cíclica, és a dir que fa voltes i per tant torna a passar pel mateix lloc. D’altres en diuen la llei del pèndul.

  La societat és cada cop menys jerarquitzada. Ningú vol que el tractin de vostè. El tracte de vostè marca distància. Alguns diuen que indica respecte, però és un respecte artificial, en part degut al desconeixement, a l’edat o a la jerarquia.

Com que tenim una fal·lera per ser sempre joves qualsevol cosa que pugui semblar que “ens fa grans”  no ens agrada. I cada vegada més gent demana que el tractis de tu: “Per favor, tracta’m de tu!”. Estic observant que  molts  nens i  joves ja no saben usar el tracte de vostè. El tracte de vostè obliga a canviar la forma de les  persones verbals: et dirigeixes a aquell amb qui parles en tercera persona, i en lloc de dir-li:  “ Què puges al segon pis?” li has de dir “Que puja al segon pis?”. Als nens els sembla que no pot ser, que si l’interlocutor   és  davant no li diràs “si puja al segon pis”, perquè això es fa servir per parlar d’una altra persona.

I no en saben. Estic convençut que el tracta de vostè desapareixerà amb el temps, o com a mínim que passarà a un ús molt restringit. En certa mesura com gairebé ha desaparegut en català el tracte de “vós” que es fa amb la segona persona del plural. Bé, alguns encara l’usem: quan no saps si a algú l’has de tractar de tu o de vostè, li dius : “ que aneu a Barcelona, avui?” en lloc de “vas a Barcelona” o va a Barcelona”.

Fixeu-vos que en anglès ja fa anys que van ajuntar tots els tractes en un de sol: tothom és “you”! I sorprenentment aquest “you” correspon gramaticalment al nostre “vós”!

 Però mireu, si fins i tot   la forma de tractar-nos entre les persones està canviant el llenguatge! Això dóna idea de com canvia la societat.

I no es pot anar enrere. Ningú pot pretendre que tornem als temps en què els nens tractin als pares de vós o de vostè. A ningú ens agradaria aquella distància en el tracte entre pares i filla que hi havia a moltes cases  fa 50 anys.

Jo, tanmateix , sóc dels que penso que el concepte d’autoritat no està pas de baixa. El que passa és que l’autoritat es concep d’una altra manera.

Estarà en crisi si pretenem que els fills ens facin cas  “per què sí”, per què som els seus pares ( o els seus mestres!)

 La majoria de pares i mares volem ,  i fins i tot  apareix en el projecte educatiu de totes les escoles  que hem d’educar els nens per a què tinguin criteri, opinió, que aprenguin a valorar les coses per si sols , que tinguin esperit crític. Quins pares portarien els seus fills a una escola que tingués en el seu ideari: “ volem que els nens obeeixin cegament, que no es qüestionin les ordres dels adults, que no opinin i facin allò que els diem els mestres”?

Els  temps canvien i el concepte d’autoritat també. Que és més difícil exercir-la ara? Depèn com es miri.

Som en societats democràtiques i no acceptem l’autoritarisme. És clau que la relació es basi en un respecte mutu. Hem de pensar que ningú és ni menys ni més que tu, com a persona. Però sí que és important que els nens entenguin que algunes persones tenen autoritat sobre unes altres en funció del lloc o càrrec que ocupa.  És l’acceptació de les normes.

I els nens ho entenen a la perfecció si parlem de futbol: hi ha un àrbitre que diu si és falta o no ho és.

A l’autobús mana el conductor, al bar l’amo de l’establiment pot vetar l’entrada a algú. Un policia pot demanar-te el carnet. Si vaig al cinema no puc cridar ni esvalotar, perquè el personal em pot fer fora. A classe el mestre pot dir on ha de seure cada nen , i és qui ha de dir quina tasca cal fer. A casa hi ha coses que corresponen als pares.

Però cal entendre que el fet que algú “et mani” en funció del seu , diguem-ne, estatus de mestre, de pare o mare, de professional, no té res a veure amb la manca de respecte. Alguns nens i joves no ho han après de petits, tal vegada per una confusió entre els conceptes de respecte i el de fer cas de qui té potestat per manar.

Jo estic cada dia amb joves de 12 a 18 anys. Tenim un tracte cordial,parlem de moltes coses, ens tractem de tu, però ells saben que jo sóc el professor i gairebé mai tinc problemes quan els dic el que han de fer.

Quan s’ha de renyar o advertir un  alumne, cal que entengui  què ha fet malament. Cal parlar i reflexionar. No volem que facin les coses per por. Volem que les facin per convicció, sempre que sigui possible.

I també, pares i mestres, hem de tenir molt clar que en moments puntuals, hem de marcar un límit. A vegades no arribarem a convèncer-lo , però també ha d’acceptar que malgrat no estar-hi d’acord, cal obeir a qui té atribucions per  marcar una línia.

     A nivell social tenim també certes confusions. Molta gent percep que tenim problemes d’inseguretat ciutadana, de brutícia als carrers, o  d’inseguretat vial. I volem que la policia actuï contra els que infringeixen les normes. Però… sempre trobem eximents, quan els infractors som nosaltres!

“És una vergonya! He trigat 40 minuts per travessar la meva ciutat! És clar, la gent fa el que vol! Ple de cotxes en doble filera…!”

Però el dia que em multaran a mi:

 “És que com es passen! He aparcat un moment per tornar la cinta al videoclub! Total no he estat ni un minut i ja m’han multat per aparcar en zona prohibida!”

 Sempre són els altres els qui corren massa. Sempre són els altres els qui ho fan malament. És contra els altres que leds autoritats han d’actuar. Però jo: “per un dia que passo en vermell! Ja m’ha tocat el rebre!”.

 I això es traspassa als nens. I si no els ensenyem, de paraula i sobretot amb l’exemple a ser conseqüents i coherents,  la feina la tindrem nosaltres per a què ens facin cas. Igual que nosaltres trobem excuses, ells també les trobaran!

 Ara valorem molt l’autoritat moral. El respecte basat en un prestigi, una categoria humana, una vàlua personal indiscutible. Aquells líders naturals , tan valorats i tan difícils de trobar.

Ja sabem que l’educació no es fa només a casa. Ni tan sols a cas ai a l’escola. Els diferents “valors socials” i tenen molt a veure. Tots eduquem cada dia, i tots ens eduquem cada dia, com a membres i com a partícips d’un col·lectiu, dels quals nosaltres i els nostres fills formem part.