Porta molta feina fer de pare?

Per què ens hem d’enganyar? Sí que en porta.Però el mateix ens podem preguntar sobre totes les altres coses que fem. Porta molta feina tenir jardí? Porta molta feina practicar esport?

La vida és per viure-la i el fet de viure i fer coses sempre va aparellat a coses que farem.

I naturalment cada vegada que fem una cosa  deixem de fer un munt d’altres coses que podríem fer mentre fem la que nosaltres estem fent.

És com tot. Quan decideixes fer una plat per dinar, deixes de fer un miler de possibles alternatives. Quan esculls una destinació per anar de viatge en deixes mil més de banda. Fins i tot quan mires un programa a la televisió deixes de veure molts d’altres.

 Evidentment quan tens fills, fas una opció vital que porta en sí moltes conseqüències. A curt a mig i a llarg termini. Tenir un fill et canvia la vida. Sí, és així. Però no vol pas dir que sigui un canvi a pitjor.

Quan tens fills moltes de les coses que feies fins aquell moment, no les podràs seguir fent igual. La teva vida i la del teu fill estableixen un vincle estret i a llarg termini. L’ús del  teu temps, el que ocuparà  teu pensament, la teva escala de valors, les teves prioritats varien molt. L’ òptica , la perspectiva amb la que mires el món quedarà modificada: fins aquest moment tu has estat “fill”, algú ha tingut cura de tu quan erets petit, algú estava més o menys pendent de tu quan erets adolescents i anaves aquí o allà. Algú patia si les coses t’anaven malament i s’alegrava quan t’anaven bé. Mentre erets fill algú projectava en tu una part important dels seus objectius vitals.

Des del moment que ets mare o pare, ets tu qui projecta en una altra persona tota aquesta càrrega vital. Ets tu qui pensa, qui sent que la teva vida té un objectiu nou, diferent, que tens una nova i gran  responsabilitat.

 Però a part de responsabilitat hi ha moltes altres coses, físiques, concretes, pràctiques: el  nadó ha de menjar cada tres hores , i pel cas de les mares sovint ha de menjar del vostre propi cos, del vostre pit!

Els pares homes, podem haver sentit molt intensament que érem pares,podem haver sentit  tota l’alegria i la responsabilitat de ser-ne, però no hem pogut sentir aquesta dependència física. Al menys, directament. Podem haver-la compartit més o menys amb la nostra companya, però són elles, vosaltres les dones, qui les sentiu en primera persona.

 El nadó ha de menjar cada tres hores, sí. I se li han de canviar els bolquers, i se l’ha de fer dormir, i se l’ha de banyar, vestir, passejar, …. ensenyar a caminar, a parlar, a descobrir que els objectes cauen, que les coses es trenquen… i en  totes aquestes coses les dones i els homes ja podem estar en pla d’igualtat.

I més endavant li podrem explicar contes, riure amb ell, encaterinar-nos amb la seva innocència, entendrir-nos amb el seu afecte.. jugar amb ell, respondre les seves preguntes, el seu llistat inacabable de “per quès” ..

L’escola, els estudis, els amics, les excursions, els esports,….

 Un fill et canvia la vida, sí, però no pas a pitjor. Un fill t’obre un món nou que no podies ni imaginar. Veuràs el món també una mica des dels ulls del nen. Faràs coses amb ell, aniràs a llocs amb ell, on no hi hauries anat mai. I t’ho passaràs molt bé al teatre infantil, de primer  veient com s’ho passa de bé el teu fill, i després deixant sortir el nen que tots portem a dins, i gaudint potser tant com ell mentre veiem el teatre, les titelles o la pel·lícula. I després parlant-ne, recordant l’acudit o la cançó , l’anècdota o la cara del personatge. I anireu creant un petit món de vivències compartides. I amb els anys aniràs veient que el teu fill t’ha canviat la vida, sí, i t’ha permès viure moltes coses  meravelloses que sense ell no hauries viscut i que abans no podies ni imaginar.

 També és possible que et canviï   en part el teu cercle de relació. Veuràs amb menys freqüència aquells amics amb qui sorties de nit. Però potser veuràs més aquells que també tenen fills. Segurament faràs noves amistats, pares de companys del vostres fills. Gent del mateix  carrer , veïns teus durant anys, amb qui només havies creuat un “hola” i”adéu” de tant en tant, i amb qui poc a poc aniràs comentant el dia a dia amb els fills: que si el meu ja parla, que si l’altre es menja bé la fruita però no vol la verdura, que si ja va a l’escola.

Personalment, i crec que no en sóc l’únic, a la meva vida he fet moltes amistats a partir de pares i mares d’amics i companys dels meus fills.

En recordo una, en concret: estàvem en una plaça amb el fill de 2 anys. Una nena tenia una pilota, i el nostre fill volia jugar amb ella. Els nens van començar a jugar. Això sempre crea una certa complicitat entre els pares dels nens. Varem saludar la mare de la nena. Un altre dia varem tornar a coincidir, varem tornar a parlar, i així varem fer-nos amics d’ells. I , vint-i-cinc anys després us puc dir que hem compartit moltes hores i molts dies amb ells. Fins i tot hem passat les vacances junts diverses vegades.

 Però  tampoc cal pensar que les obligacions dels pares no depenen de nosaltres, que ens venen donades, que van caient, que hem d’entomar-ho tot i que no hi ha res a dir. Sovint les modes, els corrents de cada època abasten també el fet de ser pares. I apareixen “noves obligacions” que sembla que ho siguin però que no ho són.

A prop de casa meva hi ha el camp de futbol del barri. Els dissabtes i diumenges està molt concorregut, sempre hi ha partits, de nens, de juvenils, d’ homes fets i drets i més d’una vegada hi he vist homes amb el cabell blanc perseguint i xutant la pilota. Fins aquí molt bé. Més que bé: cal fer esport a totes les edats!. Però a vegades hi fan partits nens de 4 i 5 anys. A vegades el divideixen  en tres camps transversals i fan tres partits alhora. I us asseguro que he vist nens petitíssims, amb l’equipament complet, amb àrbitre i entrenador, i amb els respectius pares i mares al voltant del camp, donant ordres, crits d’ànim, i consignes d’estratègia” : “vinga xavi, córre que ja són vostres!”.

La veritat és que trobo que a vegades en fem un gra massa. Els nens poden jugar a pilota, poden , fins i tot, fer dos equips i fer un  partit. Però que nens de 4 anys hagin de mobilitzar les famílies un dissabte a les 9 del matí, hagin de ser titulars o quedar-se a la banqueta, hagin d’anar a jugar “contra” uns altres nens, i que uns o altres ( o tots dos!) s’hagin hagut de desplaçar fins al lloc de “l’encontre”, a vegades a 10 o 20 quilòmetres de distància, és fer-ne un gra massa. Si els nens volen jugar, que juguin: però a prop de casa, amb els companys d’escola o de barri, i posar-hi l’estructura d’horaris, calendaris, entrenadors, àrbitres, desplaçaments, classificacions, em sembla excessiu.

No hi tinc res en  contra  del futbol. Que quedi clar. Només és un exemple de com a vegades es porten les coses massa lluny. Perquè si els nens juguen a l’escola, al pati comunitari  a la plaça o al carrer, la càrrega “d’obligació” pels pares és molt menor: no hi ha horaris, no hi ha desplaçaments i tot és més còmode i natural. I al capdavall els nens faran tan o més esport, i aprendran a organitzar-se , a relacionar-se, a socialitzar-se, més que si és un entrenador qui els diu ara juga, ara seu, …

Vull dir amb això que els pares , a vegades, hem d’usar el nostre criteri. I a vegades també hem de saber anar contracorrent. Que molts companys d’escola han estat convençuts per l’animador esportiu del centre per “ competir” en un equip? Molt bé… però cal sospesar què suposa això pel nen i per la família… i no cremar o avançar etapes!

 I això pot passar  a molts àmbits:les festes d’aniversari, per posar un altre  exemple. Van canviant les modes, però no és una obligació ni anar a totes les festes dels companys de classe o d’escala, ni haver d’organitzar la del teu fill cada any.

I com aquestes moltes d’altres. Fer de pare i de mare comporta moltes responsabilitats, certament,però no cal que ens autoimposem cap que no ens vingui de gust, que fem per quedar bé amb altra gent, … i no passa res que el nostre fill vagi veient que no cal fer sempre el que fan els altres. Al contrari, és molt bo veure que no sempre es fa el que fan els altres , ni el que “fan  tots”. Perquè cada persona és cada persona i no tots som iguals… doncs no tots fem el mateix!

Quant costa tenir un fill?

A  la tardor del 2006 va crear molt rebombori la publicació d’un estudi de la CEACCU (Confederació espanyola d’organitzacions de mestresses de casa, consumidors i usuaris)    que deia el que costava un fill des que naixia fins als 18 anys.

Bé la xifra era astronòmica i rondava els 7000€ l’any. Ja sabem què passa amb les estadístiques, i de tot és coneguda la frase de “qui s’ha menjat el meu pollastre?” referida a l’estudi que a determinat país tocaven a un pollastre per habitant a la setmana, però on molts  només tastaven el pollastre una vegada a l’any.

 Del cert sabem que ara i aquí hi ha famílies on els ingressos anuals no superen els deu o quinze mil euros i amb això viuen quatre persones!

És evident que un fill costa allò que puguis dedicar a mantenir-lo. En part és com la feina , que sovint s’estira fins a ocupar tot el temps disponible per fer-la!

 Què costa un fill? Hem de començar per les necessitats bàsiques: menjar i vestir. I aquí, fins i tot, també hi haurà moltes diferències: què mengem? On mengem? Quanta roba comprem i on la comprem?  Pel que fa al menjar, sembla raonable que caldrà un mínim de 5 o 6€ per dia. I la roba és pot fer de més i de menys: pots comprar-ne cada setmana, i de marca, o de tant en tant, aprofitar-la pels germans, intercanviar-ne amb cosins o veïns. Però, sí, menjar i vestir, posats en un nivell mínim però acceptable, ens pot portar a 3000€ a l’any.

A partir d’aquí tot és matitzable. D’acord que calen joguines, llibres per l’escola, transports i desplaçaments, medecines i temps lliure. Però són capítols tan variables que poden anar d’uns pocs centenars d’euros a l’any a diversos milers.

Si després ens posem en estades d’estudis a l’estranger, colònies, festes d’aniversari, estudis de música, escoles privades, vacances a l’hotel, la cosa es va disparant. Si ´s té més es gasta més i si no se’n gasta menys.

Porto 30 anys per escoles i instituts. He tractat milers de nens i de joves, de tots els nivells econòmics ( des del que no es movia del poble en tot l’estiu fins el que fa una dotzena de viatges internacionals a l’any): quan les necessitats bàsiques estan cobertes el grau de satisfacció, d’estabilitat, el que podríem dir “nen feliç”, no depèn de la major o menor despesa que aquests nens suposen per als seus pares. Aquesta sensació de “nen feliç” i sense problemes, allò que alguns en diuen “un nen sanot”, depèn molt més d’aquell coixí emocional del que em parlat anteriorment: de sentir-se acollit, acceptat i estimat a casa.  

 Per altra banda, començar a comptar el que ens costa un fill és un exercici odiós. Si comences a comptar pares boig. La meva dona va estar treballant vint anys en una escola. Tenia la sort de poder-hi anar caminant, i una vegada vam comptar els quilòmetres que havia fent anant i tornant d’escola i vam arribar a la conclussió que havia caminat tant com si hagués anat caminant fins a Pequin!

Imagina’t si tens deu quilòmetres per anar a la feina. Al cap de vint anys és com si haguéssis donat dues voltes a la terra!

 Deixem de comptar i fer sumes! Deixem de passar factures!. Els fills porten unes despeses, naturalment. Viure porta unes despeses. I si sou una mica optimistes, i us agrada veure el got mig plè enlloc de mig buit, podeu pensar tot el que us estalvieu quan teniu nens! No es pot sortir tant de nit, no es pot anar  tant de copes o al restaurant, no es pot viatjar per vacances fins a Japó o Argentina, i estem  la mar de bé en un càmping vora el mar. Vist així resulta que fins i tot estalvies tenint fills!

Hem de mantenir els nostres fills d’acord amb les nostres possibilitats. No hem de sentir-nos malament perquè els fills dels altres tinguin més coses que els nostres o facin coses que els nostres no poden fer. No per això ni uns ni altres seran ni menys ni més feliços. Hem d’aprendre i els nens també que no es pot tenir tot i que sempre n’hi haurà que tenen més que nosaltres: estiguis en el nivell que estiguis sempre algú tindrà més que tu!

I sobretot valorem la riquesa humana, incomparable, vital, que no té preu, que ens dóna un fill!

 Si encara no tens fills: et preocupa la qüestió econòmica? Si ja en tens: t’han comportat més despeses de les previstes? Menys del que esperaves?

Quins són els quatre eixos de l’educació?

En l’educació dels fills i filles trobem quatre eixos que seran la base de la seva educació. El primer i més important és la família, el grup humà que viu amb el nen dia a dia, ja sigui la família típica de pare , mare , germans,  com qualsevol altre variant de família .A casa ha d’aprendre els valors principals que seran la base de la seva educació. El nucli familiar pot crear un coixí emocional fort, que dóna estabilitat, solidesa, equilibri a la persona. Si la situació familiar que viu el nen és inestable, si la casa no li dóna seguretat, si sent que fa nosa, si veu que el pare arriba tard  cada vespre per no haver de “patir” l’estona del vespre de banys i sopars dels nens, si veu que la mare està sempre neguitosa,  de mal humor, si sent que els seus pares fan el que poden per no estar amb ell el coixí emocional serà molt fluix, no tindrà gruix i  serà insuficient per protegir el nen dels “cops” que li pugui donar la vida.

Si a casa percep uns valors coherents ( els que siguin, però coherents dia a dia!) , si respira optimisme, bon humor, si entre els de casa hi ha harmonia, tindrem una base molt sòlida. La casa , el nucli familiar no ho és tot, però pot ser el més important.

 El segon element és l’escola , que serà important també, però en una mesura diferent: a l’escola aprendrà a viure en grup, a socialitzar-se, a moure’s entre iguals, a banda, és clar, de tots els coneixements que hi aprengui. Però l’escola mai pot  suplir la mare o el pare: ningú pot pensar que l’educació dels fills és cosa de l’escola, i desentendre-se’n. La influència que exerceix l’escola és potser la més predictible, la més programable: a l’escola aprendrà moltes coses, també uns valors, també uns hàbits, molts coneixements, però si la diferència entre un o altre grup familiar pot ser com la nit i el dia, les escoles (per fortuna al nostre país!) tenen un “mínim garantit”. No hi ha escoles desestructurades; i amb tots els matisos que vulgueu, amb les variants ideològiques que vulgueu, totes les escoles compleixen els mínims per a que el nen rebi allò que l’escola pot donar, que és molt per una banda, però és molt poc, si el que es pretén és que l’escola s’encarregui ella soleta de l’educació.

 El tercer element és el cercle de relació  del nen: els parents, els veïns, els amics, el grup social en què es mou. És especialment important a partir de l’adolescència, i  permet al nen o la nena conèixer valors  com l’amistat, o el sentiment de pertènyer a un grup. També a vegades  els pares i mares haurem de donar un consell, haurem saber veure en la mirada del nostre fill que alguna cosa no va bé… però caldrà buscar temps per estar junts i poder-ho veure… Als pares els preocupa molt, a partir d’una edat, amb qui va el seu fill, què veurà, quines influències rebrà. I realment aquestes influències poden ser condicionants en el procés evolutiu de l’educació de l’adolescent. Però només poden ser perilloses quan  trontolli  l’estabilitat emocional i  la solidesa de l’escala de valors  viscuda a casa.

El quart element és la societat,  allò que arriba pels mitjans de comunicació, les modes en el vestir, en la música, els esdeveniments importants del món… en definitiva tot allò que marca una generació.

Però , estigueu-ne segurs, els pares i mares podem fer el nostre paper , ser al costat dels nostres fills, compartir amb ells moltes coses… o podem mirar-nos els fills  de lluny, com aquells individus que invadexen la nostra casa, i sempre demanen diners.

La nostra relació amb ells es va construint dia a dia, des que neixen, i el paper dels pares  no deixa mai de ser clau en l’educació. El paper dels pares pot ser “l’eix vertebrador” de l’educació dels nostres fills, però sempre més o més condicionat per l’escola, el cercle de relació i les influències socials.

Quin dels quatre elements creus que és més important? Varia la influència dels quatre segons l’edat? N’hi ha algun que et preocupi especialment?

Podré educar el meu fill com jo vulgui?

Educar és un procés molt complex que abasta molts aspectes. Alguns d’aquests aspectes depenen dels pares. Només alguns. I els que depenen dels pares són, en la seva major part , espontanis. És a dir: ningú pot asseure’s en un despatx, més o menys assessorat, més o menys informat,i planificar com vol educar el seu fill per a què sigui d’una o altra manera. Bé, pot fer-ho! Però ben segur que el fill no serà com ell hagi planificat, i si ho és no ho serà perquè ho hagi planificat! Tampoc, ningú pot pensar que buscarà una escola que l’eduqui com ell vol que el seu fill sigui educat.

Moltes vegades hem dit que l’educació no es fa només a l’escola. Qui pretengui desentendre’s i pensar que com ja porta els fills a una bona escola, no cal que se’n preocupi, perquè ja hi ha uns professionals que faran el que cal fer, estarà ben equivocat, i sovint es trobarà que en situacions que quan les vulgui arreglar no trobarà la manera de fer-ho.

Crec que tots tenim clar que l’educació és fa també i sobretot a casa. Recordo un anunci que formava part d’ una campanya de la conselleria de Benestar i Família : un pare o una mare truca a la mestra del seu fill per dir-li que vingui a casa a ajudar-lo amb els deures , per ensenyar-li com ha de menjar o agafar els coberts, per ajudar-lo a ser responsable…

 Però , també és important que entenguem que no tot s’acaba a casa o a l’escola. No us ha passat alguna vegada que el vostre fill o filla diu una paraula malsonant, deixa anar una expressió o una idea que no us podeu ni imaginar d’on l’ha treta? Quan aquell nen de 8 anys, un dia que està enfadat i en deixa anar una de grossa, és quan els pares ens preguntem: “nen, on has après això?” fins i tot n’hi ha que diuen “ Això t’ensenyen a l’escola?”

Els nens són com una esponja. Ho capten tot, ho veuen tot. I normalment allò que els adults els volem ocultar és el que els desperta més interès. I amb els companys, pel carrer , a la tele, als videojocs que els pares sovint ni coneixem, tenen accés a un munt de coses que nosaltres ignorem. I ha de ser així. El món és de tots, dels grans i dels petits. I el món es presenta a cada cantonada de formes i maneres que els pares i mares no podem preveure ni tan sols sospitar. Perquè els nens no poden viure en una torre d’ivori. Perquè no se’ls pot tancar en una urna, i mostrar-los només aquelles facetes del món que nosaltres volem o que creiem escaients per a ells.- Naturalment que hem de tenir cura de què veuen a la tele, de què llegeixen, d’on van i amb qui van. Però d’aquí a pretendre tenir un control sobre el que el món els ofereix n’hi ha un bon tros!

I els nens viuen i veuen. I a vegades ens agafen desprevinguts. I ens podem trobar un dia que el nen de cinc anys et pregunta a boca de canó si Déu existeix; el de vuit anys vol saber d’on venen els nens o el de deu et pregunta què és un condó. Els ho hem d’explicar tot?… Home, si tenen molt interès cal explicar-los tot allò que puguin entendre. Però sovint les seves preguntes tampoc volen una resposta exhaustiva. Tal vegada el nen ha sentit una paraula que no ha entès o que altres nens en parlàven i vol saber de què va. Una resposta curta i clara pot ser suficient: el condó és un sistema de protecció quan les persones tenen relacions sexuals. Potser amb això ja en té prou, perquè de moment el tema no té més interès per a ell. No crec que sigui bo eludir la pregunta o fer veure que no ho hem sentit. Si li donem a entendre que hi ha informació que li volem amagar, perdrà la confiança en nosaltres.

 Els pares i l’escola tenim un paper molt, molt important. I podem controlar en part la informació, la instrucció que el nen rep, i això encara amb reserves, perquè el nen rebrà moltes informacions, llegirà moltes coses, veurà molts programes, moltes descàrregues de internet de les quals nosaltres no en sabrem res.

Parlarà amb els companys i els amics, anirà a llocs que desconeixem, rebrà una pluja constant d’estímuls que ell filtrarà, processarà, compartirà amb nosaltres en certa mesura , i de tot això, juntament amb els valors, les actituds, les voluntats, i els estímuls afectius en sortirà la manera de ser del nostre fill. Així és la vida! I així ha de seguir sent. Els nens no són robots! Has pensat en alguna característica que no t’agradaria pel teu fill quan fos gran? O creus que podràs acceptar qualsevol cosa, encara que no t’agradi?

Què se sent quan et neix el primer fill?

Estava veient una pel·lícula i el protagonista deia que el dia que havia nascut el seu primer fill havia estat el pitjor dia de la seva vida,….   que aquest dia havia sentit que la vida que portava fins llavors s’havia acabat, ….. que ho havia viscut com un trencament.

 Em va sorprendre el comentari perquè , justament,  recordo  que el dia que va néixer el nostre primer fill vaig experimentar una gran sensació de plenitud. Per una banda em sentia molt feliç però també estava sorprès i  meravellat: com era possible que nosaltres, els seus pares, haguéssim pogut fer una criatureta com aquella? Quin misteri té la naturalesa que permet la renovació de la vida d’una forma tan senzilla i tan complexa alhora?

 I vosaltres? Com ho heu viscut? Quina sensacions vau tenir quan vau ser mares i pares?

La nostra societat cada cop viu més allunyada de la natura. A les ciutats costa de veure el cel. I no parlem ja de la terra: on queda la terra que produeix tot el que ens permet viure, que ens alimenta… sota capes i capes d’asfalt? Travessada per  un no acabar de carreteres i autovies? Clivellada per canalitzacions i per túnels?

Volem controlar l’esclat de la natura i volem que creixin les  plantes que hem comprat i que ho facin en l’espai que nosaltres els hem acotat: un parterre, un jardí, un parc…

Ens arribem a creure que la natura no és el nostre medi, ens oblidem que nosaltres formem part de la natura, i creiem  que la natura és quelcom que hem de controlar i que podem dominar.

 I amb tot aquest batibull arribem a perdre el nord! No sabem què som ni què fem aquí!

Alguns arribem a sentir que la cosa més natural de la vida, la que ha guiat la vida mateixa en tot el seu procés evolutiu  com és el fet de reproduir-se, de tenir fills… és una cosa que no va amb ells, una cosa  que , justament,   els impedeix de fer la seva vida.

 Hi ha gent que pensa que els fills són una nosa perquè els treuen temps per treballar, per divertir-se, per viatjar o per fer esports d’aventura,   sense adonar-se que és a l’inrevés: que és la feina o la diversió que els priven  de tenir temps per als fills.

 Es diu sovint que la nostra societat té una crisi de valors. Jo trobo que sovint posem les coses a l’inrevés. Potser m’explicaré millor amb un exemple:  se suposa que treballem per menjar… però hi ha gent que treballa tant, que han de menjar en una revolada perquè no tenen temps.

 Doncs amb els fills tres quarts del mateix.

A totes les civilitzacions, a tots els pobles del món, la maternitat i la paternitat han estat un gran valor.

 A vegades sembla que a la nostra societat, que creiem tan avançada , no hi espai ni temps per tenir fills o per dedicar als fills.

Potser estem buscant coses que ens omplim la vida, i ens entra una ànsia frenètica per viatjar o per fer esports d’aventura…. i en el camí podem perdre el nord i oblidar que el fat de ser mares i pares és l’aventura més profundament vital .    

 Què vas sentir quan van néixer els teus fills? Més por, massa responsabilitat? Vas sentir alegria, plenitud? Quins sentiments vas experimentar respecte la teva parella? Què creus que sentiràs quan siguis mare o pare?